Amèrica

És lícit gaudir dels privilegis heretats d’un passat tèrbol?
Som culpables de la història que la nostra família ha anat forjant?
Hem de carregar amb la motxilla dels nostres avantpassats?

Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana que va fer fortuna a la època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus.

Sinopsi
Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula per celebrar l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presentarà amb la seva xicota... una noia negra.
A partir d’un dinar familiar merament banal s’encetarà una batalla campal on un magnífic Joan Carreras, el cap de família, interpreta un empresari dèspota i sense escrúpols que farà trontollar la continuitat de la saga i on una espectacular Tamara Ndong en el paper de novia descendent d’esclaus, hi veurà la oportunitat de venjança.
D’escenografia minimalista i ben pensada, l’estança es transforma en un joc de llums i música ensordidora que ens fa viatjar en el temps present i passat fins a la Cuba esclavista per  recrear-nos la història de l’ Amèrica, una esclava que va ser apartada de la seva família, deportada a Cuba i venuda als 16 anys.
És una història colpidora, explicada de manera desinhibida que incomoda a mesura que hi entres.... El duel interpretatiu de l’amo Joan i la captiva Kayla és tan real que et fa sentir partícip d’una de les èpoques més vergonyants de la nostra història.
Des de la butaca s'hi respira la complicitat de tot l’elenc. Des de l’esposa adinerada i esnob, interpretada esplèndidament per la Mireia Aixalà, que esdevé un personatge desgraciat amb el que acabes simpatitzant fins a l’àvia que posarà la nota d’humor en la tensa atmosfera familiar.

En destaco les veus de la Aida Llop en el paper de la minyona i de la Tamara Ndong que aporten l’harmonia a la funció.

Una obra molt recomanable que ens consciencia, en contra de la doctrina Maquiavèl·lica, de que la fi no justifica els mitjans i que ens obre el debat de les lloses que barquegem del passat.

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d'or amb el tràfic d'esclaus.

L'argument gira al voltant del 20è aniversari del Max, l’hereu de la nissaga, quan aquest duu a casa la seva nòvia Kayla, d’origen africà, i es desvela la veritat (a través de flashbacks molt ben aconseguits) sobre l'origen de la riquesa de la familia. És aleshores quan es planteja el dilema al que s’enfronta el Max i tots nosaltres: podem eixugar la nostra conciencia si no vam contribuir a l’esclavatge però en canvi, seguim gaudint dels benefici que se’n van generar? Aquesta qüestió posarà la parella entre les cordes i de pas, tota la familia. I és que encara hi ha a més. Sempre hi ha més: infidelitats, hipocresia i una avarícia desmesurada.

Els diàlegs entre Kayla (Tamara Ndong) i el patriarca Joan Xifré (Joan Carreras) seran claus perquè l’obra desperti un veritable plantejament moral amb tots els clarsobscurs possibles. Per això, ambdues caracteritizacions estan ben trabades i podem apreciar una jove negra que és molt més que una víctima i un home de negocis que és molt més que algú sense escrúpols. No obstant, al meu entendre, aquesta rica caracterització no és suficient per conseguir no tenir la sensació que l’obra està escrita per satisfer les necessitats morals de l’espectador. El desenllaç on es desplega tota la justicia poètica té un punt d’inversemblança i populisme, si bé funciona a la perfecció a nivell dramaturgic. Tot i aquest biaix, és una obra necessària per posar llum a un capitol de la nostra história que no podem passar per alt. Esperem que Amèrica sigui només la primera mostra d'aquest meló encetat; n’ha deixat un llistó força alt.

 

"Amèrica" denuncia el microracisme diari i el racisme a l'engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d'una taula. El millor de l'obra és que els diàlegs i les situacions que s'hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d'una altra manera.

Per continuar, el racisme a l'engròs és el gran tema en què es basa l'obra, el mercat d'esclaus dels "indianos", els que van fer les Amèriques, com l'expressió popular va referir-se a la fortuna que van fer els nostres avantpassats quan van creuar l'Atlàntic. Aquesta és la gran denúncia de l'obra, tan ben travada i explicada, a través d'un personatge nou que irromp a la família, la xicota negra del fill, que fa extreure el pitjor cadascú de la família amaga en el seu interior (latent diàriament). Ni tan sols se salva la minyona, la dona de fer feines (representat per Aida Llop).

Aquesta és la clau de volta de tota l'obra: com un únic personatge, la xicota negra, valenta, empoderada, té la capacitat de fer caure el mal. I el millor de tot, hi torno, que també és el pitjor per a l'espectador, és que tots els diàlegs i situacions que s'hi representen en l'obra dirigida per Julio Manrique són versemblants, molt versemblants.

Els errors i els crims comesos pels avantpassats s’arrosseguen al  llarg dels anys i per més que es vulguin amagar, les culpes i vergonyes exploten en un moment donat afectant la vida i relacions dels descendents.

Boulem Sansal, el famós escriptor algerià, en la seva novel·la “La aldea del alemán o el diario de los hermanos Schiller” parla del comandant d’un camp d'extermini nazi refugiat a Algèria després de la segona guerra mundial i que va fer creure als seus fills que havia estat un defensor de la llibertat d’Algèria. La vergonya, la ràbia i el sentiment de culpa destrueix al fill que investiga i descobreix la veritat.

No és el cas de Joan Carreras que interpreta divinament al Joan, propietari d’un patrimoni que prové del tràfic d’esclaus del seu avi. Ell ho justifica i adopta una actitud cínica davant del poder que li dona el que ha heretat i que considera que li pertany per dret propi.

És un text de Sergi Pompermanyer, esplèndid, cuidat i equilibrat  en el que fa intervenir també a les víctimes d’aquell moment a través de la figura d’una esclava que l’avi porta de Cuba com a joguina sexual. La  magnífica direcció de Julio Manrique posa de relleu les dues realitats que queden ben diferenciades en el temps utilitzant el mateix espai  però modificant només la il·luminació (Jaume Ventura). El fill (Marc Bosch) torna de Londres per celebrar el seu aniversari amb una parella negra (Tamara Ndong) que els pares encara no coneixen. La presència dels dos joves fa que apareguin diferències i desavinences. La mare és Mireia Aixalà, meravellosa en el seu paper de burgesa acomodada. L’àvia, Carme Fortuny és la vella que diu la veritat que enceta el drama i la frase més contundent de tota l’obra: “Nosaltres no plorem. Nosaltres fem plorar als altres”. No hi pot faltar la minyona (Aida Llop), que es troba molt còmoda en una casa rica comptant amb la complicitat de la senyora. L’escena final no aporta gaire cosa més al tema i seria prescindible.

És una història molt potent, amb algun moment de comicitat i sempre amb un rerefons de drama i tragèdia però sobretot és una obra que parla d’una de les parts més foques de la nostra història i invita a la reflexió i a l’assumpció d’uns fets dels que no se n’ha volgut parlar gaire.

Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix.

Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces de gran volada com Justícia, de Guilem Clua, amb la que comparteix un retrat immisericorde de l’alta societat catalana. L’obra de Pompermayer destaca, a més, per posar en primer pla un tema del que només se’n parla de tant en tant, quan algun noticiari comenta que s’ha retirat alguna estàtua o el nom d’algun carrer que recordava a aquells indians que van fer les Amèriques... i que van participar activament com a esclavistes. Notícies aïllades que mai han plantejat un debat de fons ni una mirada revisionista, tot i que moltes de les fortunes actuals s’assentin damunt d’uns fonaments tan poc exemplars.

Amèrica comença amb un pròleg que ens situa el dia de l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York, i no és casual... ja que dona peu a una màxima que el protagonista utilitza com a base de la seva vida: “davant d’una desgràcia hi ha els que es desesperen i els que hi veuen una oportunitat”. L’hereu dels Xifré-Vidal construirà un imperi basat en les desgràcies dels altres, i seguirà així una tradició que ve de lluny i que, segurament, ja forma part de la seva genètica. Tot esclatarà pels aires quan, vint anys més tard, una noia anomenada Kayla posi els peus a la finca de la família catalana i descobreixi el secret millor guardat.

La direcció de Julio Manrique enriqueix el text de Pompermayer i el dota d’una energia que fa conviure dos móns en un, dos èpoques tan llunyanes i a la vegada tan connectades. L’humor que impregna la peça també és un dels grans encerts, amb moment impagables a base d’una Mireia Aixalà realment esplèndida. El mateix es pot dir d’un Joan Carreras que sempre l’encerta, i fins i tot de la resta del repartiment: Marc Bosch, Carme Fortuny, Aida Llop i una autèntica revelació, Tamara Ndong.

Malgrat l’encert de tractar un tema com aquest o del treball de direcció, em dona la sensació que el muntatge hagués requerit una altra mena d’espai. Les projeccions no llueixen com ho farien en un altre tipus teatre millor equipat, i tot el treball sonor –acurat i realment esplèndid- no acaba de tenir la presència adequada... Petits detalls per a un espectacle que tot just acaba de començar, i que de ben segur anirà millorant amb el temps.

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya.

El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial  almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar.

Pompermayer compta amb la complicitat de Julio Manrique en una posada en escena que disposa una taula central, que també és taüt i làpida, al voltant de la qual i a sobre de la qual es mouen els personatges i s’explica la història i la Història, en dos plans temporals (no sempre ben resolts escènicament) que reverberen l’un contra l’altre de manera força reveladora. Quan convé, els extrems de l’escenari també són ocupats pels personatges en moments d’inseguretat o de més desequilibri emocional.

El repartiment suma: Mireia Aixalà i Joan Carreras atorguen la intensitat justa, sense escarafalls, per a fer visible la cara d’una societat que ha après a justificar la inconsistència dels principis que la basteix, bé per manca d’escrúpols, bé per desídia i ignorància. Tamara Ndong és la Kayla, l’element pertorbador que ha de posar cap per avall l’estabilitat, durant una estona, si més no, del poder econòmic. Ndong troba l’equilibri entre el discurs ingenu però poderós de qui porta el missatge de la lluita dels oblidats.

Bon teatre a La Villarroel, necessari, amb totes les lletres.

Amèrica, de Sergi Pompermeyer i direcció de Julio Manrique, és una brillant reflexió sobre el passat esclavista de Catalunya. Una família es reuneix per a celebrar la Diada i l'aniversari del seu fill quan aquest es presenta amb la seva parella negra. A partir d'aquí, l'obra transcorre a través de dues línies temporals: la contemporània i la Cuba del segle XIX.

La línia contemporània arrenca com una comèdia plena de sarcasme i diàlegs àcids. Seguint el to de sèries com Succession o The White Lotus, on els privilegis dels personatges són el punt de partida d'una comèdia que es riu del caràcter miserable dels més poderosos. No obstant això, el drama va apareixent segons descobrim el passat esclavista d'aquesta família i explota quan es comencen a intercalar les escenes de Cuba, on a través del personatge d'Amèrica, l'autor ha aglutinat diverses històries reals d'esclaus.

Les interpretacions estan totes encertadíssimes. Destacant a Joan Carreras i Tamara Ndong per la seva capacitat dramàtica i Mireia Aixalà com la gran aportació còmica del repartiment. L'espai sonor i la il·luminació ajuden a construir aquest viatge que acaba sent també un recorregut cap a la nostra consciència col·lectiva. Perquè és fàcil reconèixer-se com a país oprimit, però encara costa identificar-se en el nostre passat opressor.

La història del tràfic d'esclaus amb la que es van enriquir grans famílies de la burgesia catalanes, de mica en mica, va sortint a la llum.

A principis del segle XIX molts catalans van emigrar a les co­lònies espanyoles de Cuba, Puer­to Rico i Uruguai. Van aconseguir grans riqueses i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit.

Es van construir cases luxoses i jardins exòtics.
La majoria d'aquests municipis indians estan situats a la costa de Catalunya (Canet de Mar, Tossa de Mar, El Masnou, Vilassar de Mar, Sant Pol de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Arenys de Mar...) tot i que també n'hi ha a l'interior, com a Sant Andreu i en la mateixa ciutat de Barcelona, on l'Eixample n'és un gran exemple.
Molts dels teatres, escoles, parcs, temples, hospitals i casinos que hi ha en aquestes localitats, es van construir o reformar amb els diners d'aquests homes.
Aquests homes se'ls coneix com els indians o "americanos"

Segurament per a molts dels espectadors, Amèrica serà el descobriment d'una part de la nostra història encara força silenciada. La de l'esclavisme.
La participació dels comerciants catalans en el tràfic d'esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny per la qual la historiografia catalana sempre ha passat de puntetes.

De fet, aquesta obra neix després que Sergi Pompermayer, autor d'aquesta obra, descobrís quins van ser els orígens del temple expiatori del Tibidabo.

Amèrica transita entre dos temps. La Barcelona de 2021 i Cuba de 1840.
La història s'explica des del present, però fa diversos salts al passat.

El present el protagonitzen una família de l'alta burgesia catalana, la família Vidal Xifré (Joan (Joan Carreras) i Cristina (Mireia Aixalà)), el seu fill en Max (Marc Bosch), l'Andrea (Carme Fortuny), mare d'en Joan, i la Kayala (Tamara Ndong) la xicota d'en Max.
La visita de la Kayala portarà a descobrir el passat més fosc d'aquesta família, i la història que s'hi amaga al darrere.

El passat està protagonitzat per en Juan Xifré (Joan Carreras), avantpassat de la família Vidal Xifré, i l'Enitan (Tamara Ndong), una esclava negra a qui l'amo va batejar amb el nom d'Amèrica.

La trama del segle XIX està escrita a partir de testimonis documentats, són històries reals d'esclaves cubanes.
La part contemporània està basada en la filla del dramaturg, que és d'origen etíop, i en el microracisme que es pateix a Barcelona.

S'ha triat la família Vidal Xifré com a protagonistes principals d'aquesta història, però en són moltes, i molt conegudes, les famílies burgeses que també en formen. Per citar-ne algunes, que ben segur n'heu sentit parlar, són la família Samà, la família Vidal-Quadras, la família Güell, l'Antonio López i López (Marqués de Comillas) o en Miquel Biada.

Tota l'acció passa en un mateix espai i en un sol dia.
Julio Manrique, director d'aquesta proposta, ha optat per una posada en escena senzilla però a la vegada molt efectiva.
Les projeccions, un acurat joc de llums i alguns efectes sonors són molt importants a l'hora de donar força i realisme a l'acció.

El text és brutal, molt directe i descriptiu.

Pel que fa a la interpretació, tots els actors estan genials en els seus personatges. Sense desmerèixer als actors Marc Bosch i Aida Llop (Paula, la servenra), que ho fan genial, en Joan Carreras, la Mireia Aixalà, la Carme Fortuny i la Tamara Ndong fan una feina impressionant!
Però amb el permís de tots ells, m'agradaria destacar la magnífica feina que fa l'actriu Tamara Ndong interpretant a les dues dones protagonistes d'aquesta història, l'Enitan (l'Amèrica) i la Kayla. La seva mirada, la seva presència escènica, la transformació interpretativa en els seus personatges... és realment impressionant. La Tamara transmet veritat, credibilitat i empatia. Enhorabona!

Amèrica és una obra que desperta moltes emocions i sensacions. És una obra que incomoda i emociona, que ens fa riure i entristeix. Que ens fa reflexionar i ens obliga a replantejar-nos, com a part d'aquesta societat, quina mena de persones som.

En cap cas l'obra pretén acusar ni jutjar, sinó que el que busca és que assumim la nostra part de responsabilitat en la història i retornem la dignitat a totes aquelles persones que van patir tant de dolor i humiliació. És reconèixer i assumir un passat. Però per damunt de tot, és una manera de demanar perdó.


"Perdó per tot el que us hem fet. La meva família. El meu país. Nosaltres que resàvem a una verge negra perquè protegís els vaixells amb què us portàvem segrestats, lluny de les vostres famílies, de la vostra terra. La besàvem mentre a vosaltres us marcàvem la pell a fuetades. I encara li resem i la besem. Et demano perdó"  

Finalment, us animo de fer alguna de les rutes indianes que s'organitzen en molts pobles de la costa del Maresme. Nosaltres n'hem fet alguna i són molt interessants.

També us recomano de llegir l'obra. La podeu adquirir a la sortida del teatre.

El passat és el que ha construït el nostre present. Les decisions, les actituds, els negocis que es van fer han esdevingut en tot el què avui dia ens envolta. Potser no podem assumir la culpa d’alguns dels actes comesos en nom del progrés i la llibertat, però si podem treballar per no oblidar-ho i que es coneguin tots els fets -fins i tot els més deplorables- per saber d’on venim i que tot plegat creï una consciència col·lectiva.

Aquesta obra presenta una assignatura pendent, ens porta un text que parla sobre l'herència esclavista catalana silenciada, sense embuts i fent reflexions punyents. Parteix d’una família burgesa catalana que té en el seus estables l’horror del tràfic de persones, un passat que ha construït els beneficis dels quals gaudeixen en l’actualitat i una estela que continuen perpetuant, encara que d’una manera menys visiblement horrorosa. En la celebració de l’aniversari del fill de la família -i futur hereu- una visita inesperada farà remoure i treure a la llum la veritat de la història familiar. Retrets, justificacions i una lluita aferrissada per no deixar res enterrat.

El text és punyent i no deixa respirar ni un sol moment, juga amb el paral·lelisme entre el passat i el futur, pujant la tensió a cada segment de l’obra. La destresa en la direcció de Julio Manrique aconsegueix que la transició en els salts temporals sigui natural, una escena es trasllada d’època sense ni adonar-te fins que els personatges donen veu a les paraules. En aquests canvis d’escenari té un paper primordial el gran treball dels intèrprets. Joan Carreras i Tamara Ndong passen dels seus personatges del present als del passat sense, aparentment, cap esforç. La càrrega dramàtica hi és, però sembla que desaparegui de cop quan es traslladen a una altra època, per després tornar intacta a l’escenari quan reprenen aquella escena abandonada minuts abans. Un treball increïble de contenció i manteniment de l’emoció en cada salt d’escena.

El repartiment està impecable, no només Carreras i Ndong ens traslladen a les emocions primitives dels seus dobles personatges, Mireia Aixalà ens diverteix i ens commociona amb la seva Cristina i, fins i tot, Aida Llop ens descobreix una Paula molt interessant, amb aportacions minúscules, però que creen punts d’inflexió.

La posada en escena és sòbria i austera. Tosca i present. Pocs elements que ajuden a la narrativa dura i sense miraments. En les projeccions audiovisuals i el muntatge sonor hi trobem la petjada indiscutible de Manrique, sempre amb una visió encertadament molt cinematogràfica que ajuda a traslladar a l’escenari produccions teatrals complexes i molt carregades de significat.

No és una obra fàcil per tota la càrrega emocional i històrica que representa, perquè sempre és millor mirar al passat per aquells fets que ens aporten grandesa i orgull, però és més necessari que mai també donar veu als episodis més foscos. Tot ens ha construït com a societat i és hora que es faci accessible a tothom. Una lliçó teatral en molts aspectes i una experiència imprescindible.