Comprar entrades per a Adossats

Nit d'estrena al Teatre Romea, de la nova dramatúrgia de Ramon Madaula dirigida per Jordi Casanovas; una proposta que ja es va poder veure fa poques setmanes a Girona, dins del Festival Temporada Alta. Es tracta de la quarta obra de l'autor i aquesta vegada està situada en el jardí d'una casa adossada del Vallès Occidental, on tres generacions de Jordis celebren la seva onomàstica.

Tal com va comentar fa pocs dies, el mateix Madaula a la roda de premsa, ADOSSATS és una comèdia que tracta de la manca de comunicació en una família "normal".

Una parella, en Jordi pare i la Carme viuen en una casa adossada al costat de Polinyà, amb el seu fill que també es diu Jordi, en Jordi petit.

Ells són en Jordi Bosch, la Rosa Renom i un jove Guillem Balart. Ella escombra el jardí i xerra pels descosits, ell llegeix el diari còmodament assegut, el fill dorm a l'habitació del pis de dalt. A la caseta del gos dorm la gossa de la família. Una família “normal”.

És el dia 23 d'abril i esperen l'arribada de la resta de la família, fa bon temps i dinaran al jardí. Arriben el Jordi avi, amb la seva cuidadora, i l'artista de la família, en Joan, germà del Jordi pare, fill del Jordi avi i tiet del Jordi petit. Ells són Carles Canut, Marieta Sánchez i Ramon Madaula.

En clau de comèdia retrata el món d'una família de classe mitjana, que estan junts, però se senten sols i no aconsegueixen anar més enllà de les bones formes. No saben com apropar-se, i com més ho intenten, més s'allunyen.

Un text per reflexionar amb una bona posada en escena, una magnífica escenografia de Joan Sabaté i unes esplèndides interpretacions. Un humor intel·ligent, que arrenca la nostra riallada, però no amaga els problemes de comunicació en la societat actual, problema al qual s'afegeix el de la vellesa i la solitud i aïllament a què es veuen abocats els nostres avis.

Un grup d'actors que han donat credibilitat als seus personatges, començant per un Jordi Bosch espectacular en el paper d'home decebut davant la injustícia que ha patit a la feina, on esperava un càrrec que no ha obtingut.

Rosa Renom, magnífica, és la dona que intenta aplanar les dificultats de tots, fent la vida fàcil a qui l'envolta i mostrant entusiasme per tot. Una actriu que admirem molt especialment, perquè qualsevol paper li escau a la perfecció.

Ramon Madaula broda el seu paper d'artista tancat en si mateix, que viu per la seva obra i desconnecta sovint dels que l'envolten. Ens ha agradat molt la seva interpretació, però encara valorem més positivament el text que ens ha presentat en aquesta ocasió.

Carles Canut és l'avi conscient del seu deteriorament físic que enyora el passat i es deixa "amanyagar" per la seva cuidadora, Marieta Sánchez, que interpreta un personatge que cada vegada sovinteja més a la nostra societat i resulta més imprescindible.

Guillem Balart amb un parell d'aparicions a l'interior de la casa, ha tingut un text molt curt al final de l'obra. El seu personatge ens parla de l'aïllament dels fills que viuen sota el mateix sostre.

Un muntatge de teatre que es podria catalogar com a "comercial", però que l'hem sentit molt proper i que ens ha fet una mica de mirall en alguna de les nostres actituds; això a nosaltres, en teatre, ens agrada molt.

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L'hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d'altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s'han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s'han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d'uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació real. De fet, la manca de diàleg és el que vol impregnar tota l'obra, malgrat que els personatges no parin de parlar i de discutir-se durant una hora i mitja.

Les situacions que descriu Madaula en el seu text resulten divertides i la composició dels personatges -tòpics a part- és efectiva i aconsegueix el que es proposa. Ara bé, hi ha moments en que les estridències superen la credibilitat, i els girs de guió que hi ha cap al final no ajuden gaire al conjunt. D'altra banda, els actors compleixen bé amb la seva tasca, sobretot un Jordi Bosch pletòric que sembla passar-s'ho d'allò més bé. En resum, una comèdia costumista entretinguda a la que no val la pena buscar massa les pessigolles... i és que si haguéssim de treure alguna conclusió de la seva radiografia familiar potser hauríem de canviar el gènere i acabar parlant de drama.

A poc a poc, l’actor Ramon Madaula, està donant a conèixer la seva faceta com a dramaturg, evolucionant amb prudència però fermesa cap a una veu tan crítica com divertida. Després d'Ignots i L’electe, ens ofereix amb Adossats una comèdia sobre la incomunicació, la masculinitat tòxica i les famílies disfuncionals ambientada en el dia de Sant Jordi. Farcida d’elements quotidians, molts d’ells de tarannà típicament català, l’obra juga a combinar humor amb drama, cinisme i sàtira social, abusant, en alguns moments, de certes estridències. Afortunadament, la direcció de Jordi Casanovas és àgil i aconsegueix que el text de Madaula funcioni sobre l’escenari. Especialment divertit, trobem a un Jordi Bosch el personatge del qual es troba sobrepassat pel balanç de la seva pròpia vida i que reflecteix, en molts sentits, l’ansietat que produeix el món actual. El muntatge no té un calat massa profund, finalment, ni el seu enginy resulta brillant però, dins de les seves limitacions i tot i la insistència en subratllar les seves metàfores, és entretingut i genera un mecanisme intern força efectiu. Potser existia la possibilitat de treure’n més profit d’un plantejament com aquest però, en qualsevol cas, el que ens presenta toca temes interessants, fa riure en diverses ocasions i transmet una simpatia que, en certa manera, ja és un triomf.

Adossats ens presenta una família burgesa que viu a una casa unifamiliar i s'enfronta a problemes que només poden treure la son a qui té la vida solucionada (al marit no li han donat l'ascens que li han promès; el cunyat, artista, està neguitós perquè ningú no enten les seves obres...).

Amb un ritme lent i una història insubstancial i plena de llocs comuns i estereotips de gènere i de classe, Adossats és una comèdia que no fa gràcia i que ni tan sols l'ofici d'un repartiment de primera és capaç de salvar.

 

Més informació a Somnis de teatre

Diu la saviesa popular que els actors han d’interpretar personatges diferents a ells per a que el procés sigui un autèntic repte. Tenint en compte les obres que escriu, podríem afirmar que Ramon Madaula s’enfronta en Adossats a un repte de primera categoria.  I es que si com a personatge fictici encara la figura de l’artista obsessionat en les creacions incòmodes, transgressores, que impliquin a l’espectador i li generin preguntes, a la vida real és l’autor d’una comèdia en la que, d’entrada,  sembla –i només ho sembla- que hi ha una important falta de missatge.

No trobarem aquí una consciencia en la perspectiva de classes, doncs els “desgraciats” protagonistes “sobreviuen” amb un sou de 3000 euros mensuals. Tampoc hi reconeixerem el pacifisme ni l’animalisme –l’escopeta es converteix en el gran regal de Sant Jordi-. I el suïcidi o la soledat de les persones grans són també tractats amb una esfereïdora lleugeresa. Però potser el més preocupant i demolidor és (un cop més) l’absoluta falta de perspectiva feminista i tolerant amb la resta de cultures. I no només perquè les dones que hi apareixen són mers complements dels personatges masculins –vaja, que només serveixen per netejar el jardí i servir el menjar-, sinó perquè fins i tot s’arriba a culpabilitzar un personatge – dona, pobra i estrangera per a més inri- per plantejar-se la prostitució com a alternativa a la misèria de la seva família. “Si no [te daba el dinero], te ibas con otros”, afirma l’home amb indignació. Poca importància té que que aquest “irse con otros” signifiqui en paraules d’ella exercir en “trabajos poco honrosos”.

Així doncs, potser és millor que la “falta de missatge” quedi amagada entre bromes escatològiques, crits i actuacions sobreactuades des de la primera rèplica. Potser està bé que l’aixafi la vistosa casa escenogràfica que ocupa la platea del Romea. Que els riures del públic –que us asseguro que n’hi havien- l’ofeguin fins a no deixar-ne ni una engruna. Llàstima que tot això no ajudi a que la normalització de conductes racistes i misògines passi de llarg. Aquest és el que hauria d’haver estat el principal repte.