Homes… Homes que parlen de les seves dones com a objectes. Homes que pensen que poden intercanviar-les, com qui parla de cromos. Homes que no creuen en la fidelitat ni en la sinceritat. “Et dono permís per a que et follis a la meva dona”. I ja està? Se suposa que hem de riure? Perquè a mi el que em provoca són ganes de clavar-los-hi a aquests éssers simples i primitius una bufetada. I és que dic jo que potser, i només potser, les dones hi tindran alguna cosa a dir…
Crec que aquest muntatge m’hagués interessat més si els seus protagonistes fossin una parella que, en el legítim dret de decidir com volen conduir la seva relació, es plantegessin la possibilitat d’estar amb altres persones. Des de la sinceritat. Des de la confiança. Que després els surti bé o malament, això ja és un altre tema. Però que d’entrada aquests dos individus pensin, amb la més absoluta tranquil·litat, que poden manipular els seus matrimonis sense consultar-ho amb el 50% restant em sembla deplorable. I terriblement covard.
En ple segle XXI, quan la lluita feminista i la desigualtat continuen vigents i ressonen cada cop amb més força, un text així hauria de produir rebuig. Per més que sigui d’un gran actor com el Ramon Madaula. Independentment dels esforços del Marc Rodríguez i del Josep Julien, que es mostren còmodes en la vis còmica que tan bé dominen. La posada en escena és senzilla i correcta, tot i que potser no calien els canvis de vestuari entre escenes que la única cosa que aporten és un alentiment de la funció.
Però no, un text així no pot aprovar. Potser m’ho miro de forma innocent. Potser sóc idealista. Potser em faré gran i no ho veuré tan greu. Però per favor, si mai m’aparello amb un home així, recordeu-.me que el deixi.