53 diumenges

Les “dinàmiques familiars” no són fàcils, ho sabem molt bé tots/es. Hi ha famílies que ho porten millor, d’altres que se’ls hi fa un món i algunes que gaudeixen, sobretot, quan hi ha crispació i batalla campal.

És el cas d’en Santi i els seus dos germans, la Natàlia i en Víctor. I la seva dona, la Carol, que s’ho mira des de fora divertida. En aquesta ocasió, els tres germans han quedat a casa del matrimoni per discutir sobre quin serà el futur del seu pare que, amb més de 80 anys, ja no es pot quedar sol a casa. Trobar un dia i un moment per parlar és complicat, però encara més per el tarannà de cadascú.

En Santi és el germà petit, actor sense fama ni feina va vivint aguantant la perfecció de la germana i els aires del germà. La Natàlia, la mitjana, és molt intel·ligent i treballa a la universitat, es caracteritza per ser la responsable i dir sempre la veritat. El gran és en Víctor, que va arribar a un estatus econòmic elevat després de casar-se amb la filla de l’amo d’una fàbrica i això, sembla ser, li dona dret per mirar a tothom per sobre l’espatlla i anar de perdonavides pel món. No podrien ser més diferents.

La trama d’aquesta producció ens presenta tres d’aquestes trobades. A la primera no arriba en Víctor, a la segona no assisteix la Natàlia i la tercera serà la definitiva. Durant aquestes tres trobades es destaparan pensaments, idees i sentiments que, tot i que s’intuïen, no acabaven de mostrar-se clarament. I la Carol s’ho mira com nosaltres, fent d’espectadora i narradora.

Ens trobem davant d’un text molt divertit, que no busca ser hilarant a cada paraula i això s’agraeix. Hi ha un treball profund en cada conversa i cada dard que es llencen els germans i la manera com el reben els altres. Cada personatge parodia en algun moment l’actitud o la manera de ser dels altres d’una manera còmica i realista, com segurament faríem qualsevol de nosaltres amb algú amb qui tenim tanta confiança.

Tots els intèrprets estan sublims, però Pere Arquillué (Santi) ens sorprèn una vegada més amb un altre registre que no acostumem a veure-li tant explotat. Exagerat i molt gesticulador, el seu personatge ens arranca més d’un riure a cor què vols amb les seves ocurrències verbals i físiques, augmentant l’impacte en el públic a cada intervenció. Lluís Villanueva (Víctor) desenvolupa el registre satíric i còmic amb una versatilitat que impressiona, portant al seu personatge i a l’espectadora per on vol en tot moment. Una sorpresa molt agradable és l’evolució del personatge de la Natàlia, interpretat per Cristina Plazas, que es va menjant cada vegada més l’escenari fins a la seva explosió final. I com a mestressa de cerimònies, quin bon encert tenir a Àgata Roca, ella té un do especial per establir aquesta complicitat amb el públic i tenir-se certa confidència reservada, a vegades, per a unes poques persones afortunades.

Cesc Gay dirigeix amb una saviesa absoluta tot el terrabastall d’aquesta família que no es suporta, però la qual no seria la mateixa sense cadascun dels seus membres. Gay crea un marc molt casolà i agradable en una cuina per demostrar que es pot discutir igual asseguts a dinar que mentre es fan els preparatius. I sinó, que li diguin a les anxoves.

La segona obra de teatre de Cesc Gay és una comèdia de situació que retrata els conflictes i rols familiars a través de quatre intèrprets. La construcció d'aquests personatges i la relació entre ells és precisament el punt més fort de l'obra i la que s'encarrega de servir la comèdia durant més d'una hora i mitja.

El principal conflicte gira entorn als dos personatges masculins, Pere Arquillué i Lluís Villanueva, dos germans que s'enfronten en un combat d'egos incapaços de deixar de mirar-se al melic. Els personatges femenins, no obstant, són figures mediadores que possibiliten aquesta difícil trobada. D'una banda, tenim a la germana, Cristina Plazas, la figura oposada als seus germans, una dona que sempre ha mirat cap als altres sense preocupar-se pel que ella necessita, fins que esclata en un meravellós monòleg final. D'altra banda, tenim a Àgata Roca, la dona d'un dels germans i amfitriona de la vetllada que omple l'escenari amb el seu intel·ligent sarcasme i compleix amb la veu narradora que obre i tanca l'espectacle.

El text funciona a la perfecció i les interpretacions connecten ràpidament amb el públic. No obstant això, pot ser que es confiï massa en la repetició de gags, malgrat ser un dels recursos més utilitzats en comèdia en alguns casos pot arribar a resultar abusiu. A més, els gags estan excessivament comentats o remarcats pels intèrprets, trencant amb el ritme i restant potencial còmic en alguns moments. En definitiva, una bona comèdia amb uns excel·lents personatges, però amb una tendència a subratllar cada moment còmic perquè l'espectador sàpiga quan ha de riure.

Les comèdies al voltant de de les misèries familiars s´han convertit en un gènere teatral en sí mateix. I és que riure-se’n és potser la millor manera de digerir-les. A 53 diumenges se’ns presenta una situació ben reconeguda: la disputa dels germans a l’hora d’afrontar l’envelliment del seu pare. És el moment, com un es pot imaginar, de treure la pols al llistat de retrets acumulats durant dècades. I també exposar, és clar, l’inventari de mèrits: qui ha fet més per cuidar d’un pare? O anant més lluny encara: qui té més motius per excusar-se’n? En aquesta obra de Cesc Gay, els tres protagonistes ­­- Pere Arquillué, Àgata Roca i Lluís Villanueva - semblen tenir raons de pes per fer decantar la balança el seu favor. No obstant, les discussions no faran recobrar la salut ni simplificarà la vida del seu pare. Un gran text, tres magnífiques interpretacions i un final sorprenent per tractar amb humor i riure un tema ben trist i seriós. I eternament actual, és clar.

 

Després del seu exitós debut teatral amb “Els veïns de dalt”, el director de cinema i guionista Cesc Gay torna a encertar-la amb “53 diumenges”, una comèdia irònica, divertida, fins hi tot un pel gamberra, que ens parla sobre les relacions familiars.

Centrant-se en la relació entre tres germans, Cesc Gay ens fa reflexionar sobre lo ridícules que poden arribar a ser algunes situacions, ja sigui per falta de confiança, sinceritat o comunicació.

Crec que estareu d’acord amb mi quan dic que en tota relació la confiança és primordial. Parlar les coses és molt important per tal d’evitar malentesos. Amb aquesta comèdia en Cesc Gay ens mostra lo estúpids que podem arribar a ser els essers humans quan discutim o ens barallem per coses insignificants.

L’obra és dinàmica, d’aquelles en que el temps passa sense ni adonar-te.

Els protagonistes són tres germans i la dona d’un d’ells (la cunyada).Per interpretar aquests papers, el director ha comptar amb quatre grans actors Pere Arquillué i Àgata Roca, que repeteixen com a parella, Marta Marco i Lluís Villanueva. Tots quatre actors tenen moments memorables, anginosos i divertits. Pere Arquillué ens regala moments de pura ironia al més estil Joan Capri.

“53 diumenges” és una obra escrita i dirigida amb humor, interpretada amb humor. Un humor intel·ligent. Una obra d’aquelles que et fan reflexionar, i qüestionar sobre l’absurditat i la pèrdua de temps en les discussions.

“53 diumenges” és tot un encert!!!

És curiós que Cesc Gay utilitzi en teatre un to tan diferent al que estem acostumats a veure-li en cinema. Si fins i tot Sentimental, la versió cinematogràfica d'Els veïns de dalt, sembla una altra cosa... Suposo que el mitjà marca un determinat to, com en aquests 53 diumenges, que segueixen en la línia d'un teatre de bulevard amb qualitat i amb rerefons dramàtic. I és que la història que planeja pel damunt dels tres germans protagonistes pesa com una llosa i emana una transcendència que acabarà passant factura.

Però que ningú s'enganyi. Estem davant d'una comèdia pura i dura, de les que distreuen i empatitzen a l'instant amb l'espectador. La història dels germans que es reuneixen per decidir què fan amb el pare connecta de seguida amb el públic, i a base de situacions molt reconeixibles i una bona dosi de costumisme acabem en un final potser una mica precipitat... però no per això menys efectiu. I tot gràcies a unes interpretacions eficaces, cosa que no estranya a ningú veient un càsting tan interessant com aquest. Pere Arquillué i Marta Marco juguen amb uns personatges molt marcats i exprimeixen, sempre que poden, tota la comicitat de les situacions. Per la seva banda, Àgatha Roca torna a exhibir una fina ironia de forma absolutament natural i orgànica, mentre que Lluis Villanueva ens regala un personatge força diferent als que ens té acostumats. Un bon recital d'aquest quartet d'actors, que com era d'esperar no falla ni un sol gag.

Podem dir, doncs, que estem davant d'una comèdia efectiva, elegant i ben executada que, de mica en mica, va definint l'estil teatral de Cesc Gay. Estem esperant la seva tercera incursió als escenaris, ja que segur que ens acabarà de donar la pista definitiva.