Roser Garcia Guasch

Les persones que se’n van no ho fan del tot mentre quedi alguna persona que les recordi. I això pensa Pablo Ley que a demés de recordar a la seva mare, Margarita Fancelli Duran, li fa un homenatge en aquesta petita gran obra perquè la seva memòria perduri més enllà d’ell. I ho fa d’una manera molt original, amb els recursos d’una esplèndida actuació i d’un piano que va acompanyant els sentiments d’una nena i d’una adolescent  “voyeuse” al llarg d’un quart de segle ple d’horror i de guerra. La interpretació és de Raquel Ferri i la música i piano de Jorge de la Torre. L’original inici comença al final de la vida de la protagonista. Ella va caminant cap […]

Cristina Clemente i Marc Angelet són els autors d’aquest excel·lent guió. No és gens estrany que aquesta obra estigui fent gira per Catalunya i torni més tard als grans teatres. Han sabut qüestionar els principis més arrelats a la nostra cultura de manera irònica. És hilarant perquè ens hi sentim reflectits, perquè ens hem fet aquestes preguntes moltes vegades, pel xoc entre cultures i pensaments, per la realitat portada a l’escenari. Em recordava un conte de Pere Calders portat al teatre per Dagoll Dagom sota el títol “d’Antaviana”. En aquella obra, una família tradicional catalana rebutja a Santa Claus perquè “nosaltres fem reis”. Aquí es rebutja Santa Claus per diferents motius. La il·lusió dels nens convertida en mentida, la frustració […]

Moltes vegades he pensat que la història a través de generacions i segles pesa sobre les nostres vides, costums i tradicions. També pesen les rancúnies i els odis. Els segles i la desaparició de persones i generacions sembla que no permetin oblidar i que la història es transmet com si fos talment un gen o com es transmeten per via oral els contes, les rondalles i les cançons. Aquest és un dels nuclis d’aquesta obra de Diego Lorca i Pako Merino que són els principals protagonistes de la Zanja ja que són els dos únics actors, els directors i dramaturgs. L’altre pensament de l’obra de la Companyia Titzina és que la història es repeteix, que les persones no evolucionen al […]

Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi funden al 1985 la companyia que duu el seu nom. És companyia resident del Teatre Lliure des de 2012 i des de llavors no han parat de presentar projectes i acumular premis. En aquest projecte Gelabert Azzopardi fan un treball visual molt vistós tant pel que fa al moviment dels ballarins com les coreografies, el vestuari i la música ad hoc de Borja Ramos. Azzopardi és la dissenyadora d’un vestuari colorista que va canviant a cada escena entrelligades per la música com a fil d’unió imprescindible. Els ballarins acompanyats d’una música sincopada poden fer en algunes escenes moviments repetitius in crescendo fins arribar a un clímax a partir del qual tot es torna suau i […]

Soc una enamorada del personatge de Mozart i la seva obra em fascina. Sempre m’espanta tot allò que es fa sobre Mozart que no sigui la interpretació de la seva música o la representació de les seves òperes. Em produeix certa recança pensar que el poden desvirtuar, mal interpretar, deformar o ridiculitzar. No és així en aquest cas. Sergi Belbel ha sabut remenar entre la correspondència de Wolfgang per trobar tot allò que es refereix a la relació amb el seu pare i també al seu temperament malgrat que hi descobrim certs tics de la pel·lícula dirigida per Miloš Forman i basada en el guió de Peter Shaffer en la que segurament s’exagera el comportament díscol i frívol d’Amadeus. Tot […]