Passar de la novel·la a l’escenari és un exercici que cada cop veiem més sovint. Si hem d’atendre a la literatura catalana hauríem de recordar en els darrers anys l’adaptació de La plaça del diamant, Tirant lo Blanc, Canto jo i la muntanya balla, T’estimo si he begut, Els homes i els dies, El fil invisible, El dia del Watusi, etc. Cada cop passa menys temps entre la publicació de la novel·la i la seva adaptació teatral, i el cas de Permagel –editada en el 2018- en seria un bon exemple. I és que aquest llibre d’Eva Baltasar va suposar un autèntic revulsiu, va ser aclamada per la crítica, i va anar guanyant adeptes des de ben el principi.
Permagel és la història d’una dona lesbiana de més de quaranta anys que té contínues pulsions suïcides i que desgrana en primera persona les vivències que té amb una part de la seva família, especialment la mare i la germana. Tot i que la novel·la es recrea molt més amb les relacions sexuals de la protagonista, a l’obra de teatre es dóna més importància a la part existencial i a l’angoixa vital dels personatges. Una manera de simplificar una novel·la que sobretot es caracteritza per un llenguatge directe, eixut, irònic… però també poètic.
La direcció de Victoria Szpunberg utilitza molts dels elements que li hem vist en altres ocasions, sobretot en obres com El pes d’un cos, però reduïdes al màxim. De fet, aquesta dramatúrgia minimalitza tot el que pot l’espai escènic i es focalitza en un espai sonor omnipresent que acaba tenint molt de protagonisme. Potser no totes les decisions són encertades (el moviment de la plataforma no s’acaba d’entendre i l’efecte sorpresa del final no es visible des de tota la sala) però podríem dir que l’enfocament en la part interpretativa ha donat fruits més que decisius. Maria Rodríguez Soto es mimetitza amb el personatge i acaba donant al públic una interpretació brillant i molt sentida. Sense cap mena de dubte, un d’aqueslls casos en els que el personatge es fon amb l’actriu…