Nao Albet i Marcel Borràs ho han tornat a fer. Han tornat a fer el teatre que a ells els hi agradaria veure, amb una barreja de tècniques i elements que a priori pot espantar però que després s’adequa com un guant al seu estil bigarrat, descarat i sobretot lliure. I és que la llibertat creativa i artística ha estat una característica inconfusible des dels seus primers passos teatrals, allà pel 2007. Ara uneixen teatre i òpera amb el món dels especialistes de cinema, com a metàfora d’un món masculinitzat i violent. En aquest món hi caben uns Déus mitològics que mouen els fils de tot plegat, així com una matança en un institut o l’aparició cap al final d’una mena de superherois molt singulars.
Res és subtil ni delicat en aquesta nova peça d’Albet i Borràs. L’estridència i la monumentalitat fan acte de presència des del principi, i potser a vegades resten més que sumen a tota la història de la mare en busca de venjança (l’ombra de Kill Bill planeja per sobre de tot, això no es pot amagar). Potser tampoc ajuda que la trama vagi delirant a mesura que passa l’estona, fins arribar a un tram final esbojarrat i potser una mica gratuït. Això sí, no hi falta l’espectacularitat, les baralles, els salts, la pirotècnia i tot el que faci falta. Els veritables estunmen -especialistes o dobles de risc- posen tota la carn a la graella, amb la música de fons del compositor Fernando Velázquez (El orfanato, Lo imposible, Ocho apellidos vascos, Un monstruo viene a verme) i les filigranes líriques d’un bon grapat de cantants.
Potser no estem davant d’una de les millors obres de la parella artística (De Nao Albet i Marcel Borràs va posar el llistó molt alt), però sí estem davant d’un nou desafiament creatiu. Alguns ho titllaran de broma o d’ocurrència passada de voltes, mentre que d’altres ho catalogaran de genialitat. Saber on està la frontera entre una cosa i l’altra és un tema que haurà de saber escollir cada espectador…