Carles Armengol Gili

Moltes vegades les comèdies d’ambient familiar acaben caient en un costumisme arquetípic i fins i tot caricaturesc. En aquesta ocasió, en canvi, s’eviten els llocs comuns i s’aconsegueix una obra que compleix les expectatives, aporta moltes pinzellades de realitat i acaba provocant fins i tot un cert malestar. I és que Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez saben combinar molt bé temes actuals amb diàlegs divertits i sucosos, a part de crear personatges creïbles que aguanten el tipus durant tota la funció. Per l’escenari desfilen avis estressats que es veuen obligats a cuidar dels néts, la filla que s’acosta als quaranta i que segueix apalancada a casa, el fill separat que no sap com redreçar la seva vida i la […]

Agafar Els bandits, de Friedrich Von Schiller, i fer-ne una versió retallada i molt lliure (sobretot en la part final) no és una tasca gens senzilla. En aquest sentit, podem dir que Carles Mallol se n’ha sortit airós i ha aconseguit emmotllar-se molt bé a l’estil dels Parking Shakespeare, que encara que canvien de director a cada projecte estan assolint amb el temps una forma de fer i d’interpretar els clàssics molt característica. També segueixen amb una absoluta economia de mitjans tècnics, aspecte que els obliga a buscar recursos originals i adaptar-se molt bé a l’espai on actuen. Al Maldà estan en un espai una mica més convencional, però cal recordar que Les males persones ja es va estrenar l’hivern […]

A l’acabar l’espectacle, mentre la platea es posava de peu en un sol impuls, jo em preguntava què acabava de veure. Tot havia començat com un monòleg reivindicatiu, agosarat i crispat, però entremig s’havien colat escenes que no m’encaixaven i cap al final l’actriu s’havia acomiadat amb un joc metateatral que no havia acabat d’entendre… Fins i tot hi va haver temps per a una cançó a capella, que el públic va victorejar amb fervor. No cal dir que Clara Segura -possiblement l’actriu més versàtil i formada que tenim ara mateix a casa nostra- pot amb qualsevol dels diferents fronts i reptes que li proposa aquesta obra de Marta Galán, però jo segueixo pensant que es tracta d’una proposta confosa, […]

El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d’una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins… És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està […]

Que t’expliquin la història de vàries generacions familiars entorn dels negocis que les han fet triomfar no és, a priori, un plat que em vingui molt de gust. Però aquesta trilogia -aquí reduïda i condensada en una sola obra- és un text intel·ligent i impecable. Un text que, amb les llicències pròpies d’un tema que abraça quasi dos segles, ens fa una radiografia molt entenedora del que ha suposat el capitalisme en el món occidental. I ho fa, precisament, amb una bona colla de recursos estilístics i amb un esperit juganer que no ens fa perdre el fil en cap moment. És difícil mantenir l’interès mentre es parla de transaccions comercials, venda d’accions o estratègies empresarials… però Stephano Massini ho […]