La idea primigènia d’aquest muntatge és realment brillant i necessària. Parlar de les fugues, de les fugides, de les migracions o dels exilis a través dels objectes que queden enrere en cada acció és una troballa carregada de poesia que podria haver donat per a molt més… però que finalment es queda en una obra voluntariosa i formalment interessant. No era fàcil traslladar tot el que hi havia en l’estudi previ i en el llibre Manual de escapología, en el que es vol basar la peça, per bolcar-ho en un espectacle teatral. A més, tenim quatre creadors darrera la dramatúrgia (Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco) i això tampoc acaba resultant excessivament pràctic en la majoria de casos.
L’espectacle té una bellesa formal que queda ben patent ja des del principi. Els audiovisuals de Carme Gomila, combinats amb la il·luminació, la coreografia i els cants de la Coral Sant Jordi resulten tot un encert. Els objectes i els testimonis que volen evocar cobren vida gràcies a un munt de tècniques unides, que a la vegada potser resulten excessives i fins i tot poden restar-se efectivitat. Crec que hi ha alguna cosa que no acaba de quallar en tot el conjunt, malgrat les bones intencions de fons i la bona producció que ho envolta tot. Potser calia haver centrat més el relat, aprofundir en el personatge protagonista (una molt entregada Laia Marull) i no voler abastar tanta quantitat de material, que al final només fa que crear un inventari asèptic i exhaustiu d’un temps ja passat. Però sigui com sigui, crec que l’espectacle tocarà el cor de molta gent i, com a mínim, convidarà a una reflexió legítima i molt necessària.