Tot i que va debutar com a dramaturga el 2015, Eu Manzanares comença a fer-se un nom a partir de Lo nuestro, una comèdia costumista de premissa original que va tenir diverses reposicions… totes amb força èxit. Posteriorment va escriure Dopaland, una altra comèdia força reeixida estrenada a la Sala Fénix, i justament aquest Grec la podrem veure a La Villarroel amb l’esperada Primera Llei de Newton. Ara, però, la tenim a la Flyhard amb una peça menor que vol plantejar els límits de l’amistat a partir dels matrimoni per conveniència.
L’obra comença amb una noia vestida de núvia, una festa post nupcial i un nuvi desubicat que no vol seguir jugant a un joc aparentment fals. Aviat sabrem que tot plegat és una mena de pantomina per contentar a algú molt concret, tot i que a la vegada es basa en una veritat que curiosament va néixer amb una altra falsedat. Aquí l’obra fa diversos flashbacks i ens acosta a la relació veritable de la Sandra i en Mateo, dos amics que es dediquen al teatre i que per una qüestió de papers i de precarietat laboral es veuen immersos en un pacte que determinarà la seva relació.
El principal problema d’aquesta comèdia, al meu entendre, és que no acaba de jugar totes les cartes de la relació entre aquests dos amics, interpretats amb correcció per Laura Riera i Nicolás Fuente González. No sabem si al darrera hi havia amor verdader o no, si hi havia gelós professionals, si només estem davant d’una necessitat de companyia… Potser són totes les coses a la vegada, però l’obra no ens ho acaba d’aclarir del tot, potser per aquest afany d’anar endavant i endarrere sense massa sentit en alguns casos. A més, tampoc s’acaba d’entrar en tots els conflictes -n’hi ha molts, sens dubte- que poden provocar aquest tipus d’unions… Ho hem vist altres vegades i creiem que Per amor (un pacte d’honor) no aporta moltes novetats al respecte.