Parlar del que interessa
S’ha parlat molt dels mestres i dels professors en els darrers mesos, ja sigui per les vagues, les reivindicacions, les crítiques al sistema educatiu, etc. No és d’estranyar, doncs, que el teatre també els posi en el punt de mira, o en un lloc principal per poder explicar els seus neguits i les seves principals preocupacions. De fet, és el segon cop que La Villarroel fa pujar els mestres a l’escenari aquesta temporada, poc després d’Una bufetada a temps.
Eu Manzanares és una de les autores més prolífiques dels darrers anys. Després de Lo nuestro –el seu gran descobriment-, vindrien Nessun Dorma, Dopadland, Amor a mort, El mestre i el mar, etc. La última va ser Per amor (un pacte d’honor), una petita peça vista a la Sala Flyhard que no va acabar de quallar del tot. En aquest cas, però, torna per la porta gran amb un text ben estructurat, ben resolt escènicament (Nelson Valente n’assumeix la direcció) i amb les dosis necessàries de sorpreses o girs per tal que l’argument aguanti l’interès del públic tota l’estona. Potser les escenes finals, i gran part de la trama que envolta el personatge de la cosina, se surten un pèl dels marges de la versemblança i acaben disparant l’argument una mica més enllà del que seria raonable. Però res pot negar que l’obra és d’aquelles que es gaudeixen, tant pels diàlegs (elaborats amb gran precisió) com pels personatges i les situacions a les que s’enfronten.
Els diferents punts de vista del professorat capten molt bé les contradiccions del sistema educatiu actual. L’anàlisi sociològic de l’entorn (un barri conflictiu… ai perdó, volia dir complex) i el classisme existent entre famílies i professors acaben de donar el to just a la trama que succeeix dins dels murs d’un institut d’alta complexitat. Un repartiment molt encertat acaba de donar els matisos necessaris, des de la professora d’anglès que interpreta amb gran solvència Rosa Gámiz, fins a la mare “choni” que broda Sara Diego o l’estudiant que té la fisonomia d’un dels molts Billy Elliots de casa nostra, Max Vilarrasa. Tot això sense oblidar a professionals que sempre troben el to just i la rèplica adequada: Anna Sahun, Dafnis Balduz i Lua Amat.
Una peça que genera debat, que posa damunt de la taula un tema actual i controvertit, i que interpel·la directament el públic. Acosteu-vos a La Villarroel amb la ment oberta i amb ganes de trobar elements per discutir a la sortida. En això, la peça no us decebrà pas gens.