Carles Armengol Gili

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m’han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d’escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d’Émile Ajar, l’alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l’èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s’ha […]

Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que […]

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, […]

El grup belga Peeping Tom, un dels capdavanters dins de la dansa-teatre que es fa arreu del món, sempre ha tingut predilecció pels espais hiperrealistes i els decorats amb tot luxe de detall. L’espai sempre és un punt de partida per als seus creadors, la parella formada per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, i en aquesta ocasió ens traslladen a una casa que també serà tanatori, museu, hospital i fins i tot estudi de gravació. Un espai que comença amb una mort i que de seguit ens porta a un racó per a la memòria familiar, on reviurem naixements, pèrdues, tensions i amors. No estem davant d’una història lineal ni realista, però vivim en tot moment l’estat d’ànim d’una sèrie […]

El clown per a adults, segons la mateixa Pepa Plana, és una modalitat artística de difícil encaix. Hi va haver un temps, entre finals del segle passat i principis d’aquest, en que es va posar de moda i va fer coincidir en els escenaris catalans a una bona colla d’artistes que apostaven per aquesta especialitat (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualment, però, torna a ser un gènere desubicat que lluita per trobar programadors i sales que realment vulguin córrer el risc. A Paradís pintat, a més, la pallassa assumeix altres riscos… però val a dir que en surt triomfant, com gairebé sempre en els seus quasi vint anys de trepitjar teatres. Pepa Plana juga sempre amb un […]