Un triangle perillós

Aquesta obra d’August Strindberg, que curiosament no és de les més representades a casa nostra, és una peça cabdal de la dramatúrgia nòrdica, una obra que té quelcom de terrorífic i angoixant alhora. La seva influència, a més, és allargada, perquè la guerra matrimonial de la parella protagonista s’ha vist després moltes vegades en escena, fins al punt d’assegurar que és el precedent més clar de George i Martha, el matrimoni de Qui té por de Virginia Wolf? En aquesta versió de Jordi Casanovas s’ha volgut fer una picada d’ullet a l’espectador català i s’ha traslladat la trama a una suposada conxorxa colpista en un país mediterrani, idea que ens porta de seguida a l’Espanya dels vuitanta. Però hi ha alguna cosa en l’ambientació escollida, en el vestuari, en el rerefons del text i en alguns determinats comportaments dels personatges que fan trontollar la idea fins a convertir-la en anècdota. De fet, el que importa aquí són les relacions personals entre el matrimoni i un cosí de la dona, així com les traïcions i la perillositat que comporten els actes de tots tres. L’acció transcorre en un ambient dens, ambigu, en el que els actors han de deixar anar tota la seva càrrega expressiva i emocional. En aquest sentit, Lluís Soler està realment esplèndid, a l’igual que Mercè Arànega o Carles Martínez, que potser a estones s’haurien de deixar anar una mica més i aprofitar al màxim uns personatges tan rics i complexos. La direcció i ambientació escènica de Casanovas també són lloables, i encara que no aconsegueix potser una peça rodona podríem dir que té prou valors com perquè no passi desapercebuda.