Carles Armengol Gili

No es pot negar que Els cors purs ens proporciona imatges bellíssimes i un treball tècnic impecable, marca de la casa i segell indiscutible de La Perla 29. Però a banda dels resultats estètics, que són importants i mereixen tots els elogis, no acabo d’entendre ni l’elecció del text, ni tampoc la forma d’adaptar-lo ni de dirigir-lo en escena. Tot i les belles paraules i descripcions de Joseph Kessel, tot resulta massa literari i la barreja de referents no aconsegueix centrar la història ni fer-la del tot entenedora. L’elecció d’Oriol Broggi tampoc ajuda, apostant per la immobilitat dels actors en gran part de l’obra i per una absència quasi total d’acció dramàtica. Tot és explicat i referenciat, com si  en realitat […]

Dóna la sensació que Victòria és fruït d’un encàrrec, o més ben dit d’una intenció oculta: la de tornar a repetir l’èxit d’aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota  mena. S’ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i  el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes […]

Las Glorias es van gestar ja fa més de deu anys als passadissos del metro i des de llavors han estat un trio, després un duet, i ara un duet amb convidada especial. Han passat per petites sales, per molts bars –massa bars-, i també per teatres importants… que no les han tractat com es mereixien. Fan un cabaret indescriptible, basat sobretot en la catàstrofe, en el paper de la vedette que ni sap cantar ni ballar… però sí que sap criticar. I en això tenen la mà trencada! Critiquen a la professió, al públic… i també es critiquen entre elles. Però tenen tanta gràcia al fer-ho que tothom repeteix i participa d’una mena de catarsi col·lectiva, on la complicitat entre […]

Neil Labute és un dels autors nord-americans contemporanis que més es representa a casa nostra. La seva especialitat són les relacions de parella, o millor dit la guerra de sexes. Serveix quasi sempre les seves històries sota l’embolcall de comèdia, però en el fons són històries amargues, dures i els personatges tenen reaccions imprevisibles que poden fer molt de mal… Per tant, dirigir una obra de Labute és perillós i arriscat, i si no es troba el punt just es pot caure fàcilment en alguns vicis del teatre de boulevard. En el seu moment, Julio Manrique la va encertar de ple amb les modèliques i tan recordades La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En aquest cas, però, […]

Un refugi antiaeri, un cabaret  de mala mort a Pigalle i una sèrie de records o fantasies sobre un temps que se’n va. Aquesta és la base sobre la que es construeix aquest espectacle que ja fa temps que roda, però que ara, finalment, fa temporada estable a Barcelona. Seria una llàstima que el públic barceloní es perdés un espectacle que combina amb gran encert un argument senzill -però contundent- sobre unes cabareteres jueves refugiades a Paris, amb una sèrie de meravelloses cançons d’entreguerres. Trobem, doncs, des de temes que van popularitzar Josephine Baker, Marlene Dietrich o Edith Piaf fins a melodies de Charles Trenet o els Comedian Harmonists. Tots ells, artistes que van haver de sobreviure a la guerra i que van patir una […]