Carles Armengol Gili

Era de preveure que Xavier Albertí optés per una posada en escena asèptica, freda i força estàtica, però potser no era tan obvi que el conjunt resultés tan insípid i mancat de força. Ricard III, a l’igual que Macbeth i també Titus Andrònic, és un relat sanguinari i violent, servit per un dels personatges més sibil·lins i terribles de la dramatúrgia universal. Els seus actes, però també les seves mesurades paraules, són maldat en estat pur. Per tant, res pot ser innocent ni tou en un muntatge d’aquesta obra, i en canvi en el TNC ens trobem amb un primer acte fluix, amb escenes que freguen el ridícul (l’assassinat del Duc de Clarence o els cabeçuts que simulen els fills […]

Juntament amb La tempesta, aquesta és una de les meves obres shakesperianes preferides, potser per la llibertat amb la qual va ser escrita, pels tocs de fantasia o per l’hàbil barreja de ficció i realitat. Les lectures i les capes de contingut d’aquesta comèdia aparentment banal són moltes i variades, de la mateixa manera que segons com es miri pot semblar que siguin dues o tres obres diferents. El més difícil és fer que les trames encaixin i que els tons, tan diferents entre si, no es donin de bufetades. És per aquest motiu que en moltes ocasions els muntatges de l’obra es decanten més cap un cantó o cap a l’altre. La proposta d’Els Pirates tria sobretot l’aspecte festiu, […]

Tal com diu Abel Folk abans de començar l’espectacle, “això que veureu és sobretot un concert”. Un concert de música contemporània a Shakespeare i Cervantes, puntejat amb textos dels dos grans autors… tot i que si ho diguéssim a l’inrevés segurament tampoc estaríem faltant a la veritat. De fet, tot plegat és una excusa per tornar a escoltar les paraules dels dos genis, que tot i viure a la mateixa època van tenir un tarannà vital i estilístic ben diferent, com queda demostrat a la peça. No hem de negar que el dramaturg anglès és l’estrella de la funció, amb una quantitat més important de textos i amb escenes senceres d’algunes de les seves obres més importants. En aquest sentit, […]

Aquesta obra d’August Strindberg, que curiosament no és de les més representades a casa nostra, és una peça cabdal de la dramatúrgia nòrdica, una obra que té quelcom de terrorífic i angoixant alhora. La seva influència, a més, és allargada, perquè la guerra matrimonial de la parella protagonista s’ha vist després moltes vegades en escena, fins al punt d’assegurar que és el precedent més clar de George i Martha, el matrimoni de Qui té por de Virginia Wolf? En aquesta versió de Jordi Casanovas s’ha volgut fer una picada d’ullet a l’espectador català i s’ha traslladat la trama a una suposada conxorxa colpista en un país mediterrani, idea que ens porta de seguida a l’Espanya dels vuitanta. Però hi ha […]

Amb els anys, els textos de Tennessee Williams sembla que llueixin una mica menys, potser pel seu estil una mica antiquat o per unes provocacions que avui ja no ho són tant. Tot i així, la sordidesa dels seus temes, l’encertat retrat dels seus desvalguts personatges i la manera d’evocar una determinada època dels Estats Units sempre acaben per convèncer. En aquesta peça inèdita, que no amaga els seus orígens literaris ni cinematogràfics, tornem a trobar el Williams de sempre, però potser més lliure, més descarnat, més sincer… Es nota que és d’aquell tipus d’obres que alguns autors escriuen sense cap mena d’autocensura, sabent que difícilment veuran la llum i arribaran al gran públic. Aquest cop, però, Moisés Kaufman ha […]