Carles Armengol Gili

Roc Esquius ens havia sorprès els darrers anys amb dues propostes de teatre distòpic, ben originals i divertides. En aquesta nova proposta també hi tenim elements que ens connecten amb una societat futura i inventada, però el to i l’estructura de l’obra són totalment diferents. Muntada com un diàleg enginyós entre dos personatges antitètics, la peça té poca acció i es centra en una situació molt concreta, només trencada al final per un gir que no revelarem. L’eina més utilitzada per Esquius és la dialèctica, que en un principi funciona molt bé però que acaba resultant excessiva, i fins i tot redundant. Sigui com sigui, el gran mèrit de Claqué o no és que tot i tenir aparença de comèdia […]

Tell me on a Sunday té molta història al darrera, i potser és un dels musicals d’Andrew Lloyd Weber que més entrebancs ha superat amb els pas dels anys. Primer es va concebre com un projecte per a la televisió, amb lletres de Tim Rice, però les desavinences entre compositor i lletrista ho van paralitzar tot. Finalment, entra en el projecte Don Black i el musical surt editat en un àlbum. El seu èxit va fer que es volgués dur a escena, però degut a la seva durada -es tracta d’un monòleg cantat- es va unir a un ballet i es va estrenar al West End sota el nom de Song and Dance. Se’n van fer diverses versions, però potser […]

Eva Yerbabuena no ha estat mai a l’avantguarda del ball flamenc, en la que sí estarien Israel Galván o Rocío Molina, però la seva trajectòria tampoc ha estat convencional. Va començar treballant com a ballarina amb Javier Latorre, Merche Esmeralda i Joaquín Cortés, però a finals dels noranta crea la seva pròpia companyia, inicia una carrera internacional i arriba a compartir cartell amb Mijail Baryshnikov o a ser dirigida per un dels membres de La Fura dels Baus. Tot aquest bagatge l’ha fet estar sempre a un pas més enllà de la tradició, però és potser en aquest espectacle en el que arrisca una mica una més. L’espectacle comença amb tocs de contemporani, una música a base de percussió i […]

Una de les grans proves de que la dramatúrgia catalana està viva i avança és la gran varietat de gèneres que freqüenta. La ciència ficció va entrar amb força ara fa uns anys i ja no ha abandonat el panorama. Durant aquest temps hem vist als nostres escenaris distòpies, viatges en el temps, superherois i algun que altre experiment de física quàntica, com el que ara ens ocupa. I és que a Life Spoiler hi tenim una premissa interessant -un bon dia el futur surt publicat en el mur de facebook- i una disjuntiva plantejada en dos universos paral·lels. L’experiment del gat de Schrödinger, sense anar més lluny. La dramatúrgia que ens presenten Marc Angelet i Alejo Levis està ben […]

Aquest és un espectacle simpàtic, una barreja de diferents estils cabareters que ja en la primera cançó uneix Núria Feliu i Lina Morgan. Tal com avisa l’actriu, cantant i conductora de l’espectacle, la polifacètica Maria Molins, a Cabareta hi cap absolutament tot, sense línia argumental ni un propòsit concret. El que si està clar, però, és que es tracta d’un cabaret en clau de dona que pren com a referència el mític Paral·lel i alguns artistes ben emblemàtics del teatre còmic o la cançó satírica: Mary Santpere, Guillermina Motta, Àngel Pavlovsky, Gila, etc. I ho fan amb algun cuplet picant, cançons originals i fins i tot amb textos de Rodoreda o William Shakespeare… Tal com hem dit, Molins és la […]