Carles Armengol Gili

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament. Però deixant de […]

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de […]

L’any 1978, el director Robert Mulligan ja va dur al cinema aquesta obra de teatre de Bernard Slade. Així és com vaig descobrir, anys més tard, una història que barreja comèdia, romanticisme i nostàlgia. El seu principal encant és que parteix d’una premissa original -una parella d’adúlters decideix trobar-se només un cop l’any fins al final de les seves vides- per acabar explicant la història dels protagonistes i també la de les tres últimes dècades del país. A la versió americana es començava pel 1951 i el període escollit comprenia moments com l’arribada a la lluna o la guerra de Vietnam. Aquí, en canvi, el traductor i adaptador Hèctor Claramunt ha triat sàviament el període de la transició, començant pel […]

Incendis és l’obra mestra de Wajdi Mouawad, i pel que sembla ho seguirà essent per molt de temps. Només la primera escena ja és un exemple de composició i estructura teatrals realment admirable. Amb un senzill plantejament l’autor ens planta al davant tots els interrogants -i també moltes de les respostes- d’aquesta gran tragèdia moderna. Una tragèdia que busseja en conflictes personals i en alguns dels grans mals del món actual. Així, la identitat, la venjança, la inutilitat de la violència o bé els conflictes per religió o per raça són alguns dels temes que van apareixent dins d’una trama complexa i polièdrica. En aquesta nova versió -ara en castellà i amb un repartiment de primera línia- s’ha posat el […]

Lili, un dels personatges més tendres de Marta Carrasco, apareix a escena just al principi, amb un somriure als llavis i el Both Sides Now, de Joni Mitchell, de música de fons. Comença a pujar per platea, repartint carícies, abraçades i petons. Malgrat les seves limitacions físiques i les seves deformitats és un personatge que encomana alegria, amb una tendresa que surt de molt endins, ja no del personatge sinó de l’artista. I així, amb aquest moment de pura màgia i amb el públic a la butxaca comença Perra de nadie, un espectacle que és compendi, resum i llegat, tot a la vegada. Com en d’altres espectacles de la ballarina i coreògrafa, els números es succeeixen sense un lligam argumental […]