Carles Armengol Gili

Jon Fosse, premi Nobel de literatura el 2023, és un escriptor i dramaturg noruec conegut en els cercles teatrals com el Pinter del nord. El seu estil, a l’igual que el de l’autor britànic, es basa en els silencis, les repeticions i el subtext, més que el text en si. Podríem dir que els seus escrits obvien la versemblança per jugar més amb la poesia o almenys amb un llenguatge poètic transformador. A Catalunya l’hem pogut gaudir en comptades ocasions, però crec que la última va ser el 2021 amb Sóc el vent, vista al Teatre Akadèmia. El fill és una obra escrita el 1997 que té tots els elements típics de Fosse. Un matrimoni espera a l’inici de l’obra […]

La companyia Com un Llum ens presenta una peça sobre la depressió a partir de les cançons de la cantant i actriu mallorquina Clodine, que aquí es despulla emocionalment per submergir-se en una peça d’autoficció en forma de concert. Hi trobem reflexions sobre la inseguretat, l’auto boicot i la síndrome de la impostora, acompanyat de les visites al psicòleg, les trobades familiars o les vivències amb parelles poc encertades. Un compendi de situacions que es van desgranant entre cançó i cançó, com si fossin un subratllat musical a la història de la Cris. En un espectacle com aquest, dirigit amb encert per Alícia Serrat, no podien fallar les cançons… i la veritat és que no ho fan. Tots els temes […]

Estem davant d’un dels primers textos d’un jove dramaturg i escenògraf (Cesc Colomina), davant d’un espectacle dirigit per un jove director com Guillem Sánchez García que va començar a despuntar fa un parell de temporades (Napalm al cor, Poble de mar), i davant també del canvi de rumb -suposem que momentani- d’una de les principals estrelles del musical del nostre país, Roc Bernardí (Aladdin, El dia de la marmota, Germans de sang). El resultat, aparentment arriscat, suposa un bell i íntim retrat d’un personatge que explica el seu descobriment sexual i les conseqüències de tot plegat. Un relat que podria haver estat amable i senzillament simpàtic, però que aviat ens ensenya les dents i ens planteja les dificultats que comporta […]

L’any 1996 va néixer a Barcelona l’espectacle Tu, jo, ell, ella… i Webber… i Shönberg…, però a la vegada neixia una companyia teatral que faria història i que ens va descobrir a grans artistes que acabarien transformant el panorama del musical en català, El musical més petit. L’èxit d’aquesta primera aventura va propiciar que el TNC els hi donés la possibilitat de fer El somni de Mozart, que es va convertir en uns dels espectacles més vistos i més aplaudits de la història d’aquell teatre. Després vindrien Casta Diva, Jugant a Rodgers, Hedwig, Merrily we roll along, Aquests cinc anys i diverses versions de l’espectacle del 1996. Ara, trenta anys més tard, arriba la darrera versió, en la que se […]

Ja fa temps que em pregunto si això d’unir diverses tragèdies clàssiques en un sol espectacle (Ifigènia o Electra, per posar només dos exemples portats a terme per Alicia Gorina) obeeix més a una mena de moda o a una necessitat de posar en context els personatges referenciats en elles. Ja sabem que hi ha diverses versions dels grans clàssics grecs, obres que parlen de diferents moments del mateix personatge o d’altres que són clares continuacions de la història. Però… el que ens aporten és realment tan revelador? Al final ens trobem amb obres adaptades, i en algun cas abreujades, que s’acaben unint en espectacles excessivament densos i llargs. El cas d’Èdip i Antígona no és cap excepció. Carlota Subirós, […]