Carles Armengol Gili

Retre homenatge a Xavier Cugat és més complicat del que sembla. Es fàcil caure en llocs comuns, en la caricatura o en una mena de collage inofensiu que passi de puntetes per un dels personatges més fascinants i controvertits de la nostra història recent. El text d’Helena Tornero no ha salvat del tot aquests esculls, però està clar que almenys l’ha encertat en explicar l’artista a través de les dones que el van envoltar. Una mena de retrat indirecte que, a la vegada, serveix d’excusa per a un concert de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. I és que la música és l’element essencial, i també l’excusa, de tot l’espectacle. Rita Montaner, Rita Hayworth, Lina Romay, Carmen Miranda o […]

Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l’humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l’espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l’espectacle en general. Fosse és sinònim d’esforç i d’empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors. Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada […]

Carme Portaceli havia d’haver estrenat aquest estiu la versió teatral de La casa de los espíritus, però ja sabem que les circumstàncies han impedit que molts projectes tiressin endavant. És per això que, a últim moment, se li va encarregar un espectacle que radiografiés el moment actual i busqués textos (teatrals o no) on es parlés dels altres confinaments, i ja posats de tot allò que ens aïlla i no permet relacionar-nos. Aquí és on es barregen, de forma irrepetible, La pesta d’Albert Camus amb textos de Shakespeare, Ibsen, Charlotte Brontë, Caryl Churchill, Roland Schimmelpfennig o la mateixa Angélica Liddell, també present a la programació del Grec d’enguany. I per acabar, la paraula de Beckett i una profètica escena de […]

No és cap secret que Baró d’Evel ja és un grup de referència dins de les arts escèniques dels darrers anys al nostre país. Aquest cop ha tingut l’estrany honor d’inaugurar el Festival Grec més peculiar i valent de tots els que s’han fet des de la seva creació, allà pel 1976. La pandèmia ha obligat a buidar seients, a extremar les mesures higièniques, a reduir espectacles i a buscar fórmules híbrides que tornessin a portar el teatre, la música, la dansa i el circ a la nostra ciutat. A diferència d’altres festivals estiuencs de referència, Barcelona no ha renunciat a l’esperit del Grec i ofereix una programació que s’ha ajustat, adequat i versionat segons les circumstàncies. El cas d’aquest […]

De nou, una altra obra de teatre que ens planteja una distòpia o, millor dit, un futur proper no gaire satisfactori. Algú podria dir que estem més en el terreny de la ciència ficció, o en algun capítol de Black Mirror, tot i que el tema principal de la peça és el neguit existencial i el comportament humà davant de situacions que el treuen del que està establert. És molt curiós, doncs, veure com els dos personatges femenins reclosos en una mena de buit han de començar a recompondre -o no- tota una sèrie de normes, creences i limitacions per tal de poder conviure. En poca estona, i amb una dramatúrgia molt hàbil i intel·ligent de Lara Díez Quintanilla, veiem […]