Jon Fosse, premi Nobel de literatura el 2023, és un escriptor i dramaturg noruec conegut en els cercles teatrals com el Pinter del nord. El seu estil, a l’igual que el de l’autor britànic, es basa en els silencis, les repeticions i el subtext, més que el text en si. Podríem dir que els seus escrits obvien la versemblança per jugar més amb la poesia o almenys amb un llenguatge poètic transformador. A Catalunya l’hem pogut gaudir en comptades ocasions, però crec que la última va ser el 2021 amb Sóc el vent, vista al Teatre Akadèmia.
El fill és una obra escrita el 1997 que té tots els elements típics de Fosse. Un matrimoni espera a l’inici de l’obra dins d’una sala d’estar amb un gran finestral que dona a l’exterior. A fora tot és neu i foscor. Una nit negra i funesta que no para de cridar l’atenció del pare, un home que aviat descobrirà entre tanta foscor la figura del seu fill amb el veí. Aquests dos personatges apareixeran posteriorment, dotant a l’obra d’un aire tens i violent que ens portarà cap a un desenllaç desolador. I no tant pel que passa o pel que es diu, sinó per la sensació que el conjunt deixa en l’estat d’ànim del públic.
La visió de les obres de Fosse no és senzilla ni còmoda. Les constants repeticions poden minar la paciència de molts espectadors, i els silencis, tot i estar plens de contingut, poc o res tenen a veure amb els que utilitzava Pinter a les seves obres. Tot plegat construeix una experiència teatral complexa i exigent. En aquest sentit, haig d’admetre que em costa entrar a l’esfera de Fosse, però també reconec que el muntatge de Ferran Utzet està molt ben pensat i fa grans esforços per poder acostar-s’hi de forma més planera i visceral. No hi falta l’eco del mateix autor en una de les escenes més expressives, ni la filigrana escenogràfica de Sebastià Brosa… però tampoc podem obviar l’emoció que hi posen els quatre actors, en especial uns entregats Jordi Figueras i Mercè Pons.