Ja fa temps que em pregunto si això d’unir diverses tragèdies clàssiques en un sol espectacle (Ifigènia o ifigenia , per posar només dos exemples portats a terme per Alicia Gorina) obeeix més a una mena de moda o a una necessitat de posar en context els personatges referenciats en elles. Ja sabem que hi ha diverses versions dels grans clàssics grecs, obres que parlen de diferents moments del mateix personatge o d’altres que són clares continuacions de la història. Però… el que ens aporten és realment tan revelador? Al final ens trobem amb obres adaptades, i en algun cas abreujades, que s’acaben unint en espectacles excessivament densos i llargs. El cas d’Èdip i Antígona no és cap excepció.
Carlota Subirós, que sovint hem vist com adaptava minuciosament i amb molt de detall altres tipus de textos (La plaça del diamant, El quadern daurat), sucumbeix aquí a la temptació d’unir els tres textos de Sòfocles que segueixen als personatges d’Èdip i la seva filla Antígona. Tres històries que se succeeixen cronològicament i que aquí es presenten en un tour de force extenuant de quasi dues hores i mitja, sense entreactes. Crec que resulta interessant passar per tot l’arc argumental, però potser no de la manera en que s’ha dut a terme. Crec que Subirós ha pensat més en la coherència dramatúrgica i el relat clàssic, i no tant amb el sentit d’espectacle i la grandiloqüència que sí tenien les tragèdies originals.
Aquí tot es mou en un to moderat, a estones quasi minimalista. La primera obra passa a les escales de Palau, amb un immobilisme molt marcat que ho deixa tot en mans dels recitatius dels actors. La segona i la tercera passen en una natura gairebé desèrtica o lunar on els personatges deambulen i prenen decisions transcendentals. Ho envolta tot un paisatge sonor molt interessant, i també algunes intervencions musicals molt agraïdes i encertades. Però podríem dir que el gran gruix de l’espectacle es confia a les interpretacions dels actors, i aquí potser hem de dir que el resultat és un pèl irregular. Destaquen, això sí, Kathy Sey, Moha Amazian i Vicenta Ndongo, que ressalten per la seva gran presència escènica i la forma de dir la prosa de Carles Riba. Ells són la punta de llança d’un repartiment molt racialitzat, el primer que veiem a la Sala Gran del TNC des de la seva fundació.