Estem davant d’un dels primers textos d’un jove dramaturg i escenògraf (Cesc Colomina), davant d’un espectacle dirigit per un jove director com Guillem Sánchez García que va començar a despuntar fa un parell de temporades (Napalm al cor, Poble de mar), i davant també del canvi de rumb -suposem que momentani- d’una de les principals estrelles del musical del nostre país, Roc Bernardí (Aladdin, El dia de la marmota, Germans de sang). El resultat, aparentment arriscat, suposa un bell i íntim retrat d’un personatge que explica el seu descobriment sexual i les conseqüències de tot plegat. Un relat que podria haver estat amable i senzillament simpàtic, però que aviat ens ensenya les dents i ens planteja les dificultats que comporta assumir la homosexualitat en un món no sempre preparat per a la diferència o la reinserció de gent ferida emocionalment. El protagonista d’aquesta història no és cap heroi, ni fa coses que sovint veiem a moltes pel·lícules sobre el tema, sinó que mostra tota la seva vulnerabilitat i acaba sucumbint a la realitat i a les pressions de l’entorn.
Sota la metàfora del mite de Selene i Endimió, Colomina ens presenta la història d’un jove que explica el seu primer enamorament i que ens fa partícips dels detalls i les primeres reaccions. Si de seguida empatitzem amb el jove i seguim amb tendresa les peripècies d’un primer amor és en gran part per l’actuació naturalista, empàtica i realment encomiable de Roc Bernardí, que adopta un tipus d’interpretació despullada d’artificis i coses supèrflues. Ni en els moments més compromesos deixa de donar-nos una petita lliçó de senzillesa i naturalitat escènica.
L’espectacle opta per una posada en escena simple però carregada de simbolisme. Una visió elegant i poètica d’una història que podria haver estat molt més fosca i complexa… Potser el desenllaç resultat una mica abrupte i la metàfora del mite no acaba d’entendre’s prou bé, però és una peça exquisida que, a més, està apropant a molts espectadors joves a la sala.