Iván F. Mula

Després de l’esplèndida posada en escena que Lluís Homar va dur a terme amb L’art de la comèdia la temporada passada, sembla que els nostres escenaris estan experimentant un cert idil·li amb el teatre d’Eduardo de Filippo. Dirigida per Lluís Pasqual, el millor de A teatro con Eduardo és l’aclaparadora confirmació de la vigència humorística d’aquest dramaturg italià, sempre que se li sàpiga treure profit. L’obra està dividida en dues parts que, en realitat, són dues peces independents unides per aquest espectacle: Home i senyor i La gran il·lusió. La primera és una divertidíssima caricatura dels tics, manies i misèries que esdevenen durant un assaig qualsevol d’una companyia itinerant. El ritme frenètic, l’encertat mecanisme dels gags i uns actors en […]

Mort l’any passat, l’irlandès Brian Friel és un d’aquests dramaturgs l’obra dels quals és menys coneguda pel gran públic del que és mereixerien. Autor de Translations (1980) i la representada fa tres anys al Teatre Lliure Afterplay (2002), probablement la seva discreta popularitat es degui al fet que el seu estil recorda molt al d’altres escriptors com Txèkhov, Arthur Miller o Tennessee Williams que, per la seva grandesa, l’han eclipsat. Dansa d’agost és un drama lluminós, senzill i naturalista que explica la història de cinc germanes, totes solteres, que lluiten per superar la inestabilitat econòmica i emocional, amb el retorn del seu germà missioner que acaba d’arribar d’Uganda després de 25 anys. Per l’ambient femení sota l’opressió de l’església catòlica, […]

Pel fet que es tracta, amb tota probabilitat, de l’obra de teatre més coneguda i emblemàtica de la història, és natural que, cada cert temps, ens arribi una nova adaptació de Hamlet. Diuen els entesos que cada generació té l’obligació de fer-se’l seu. De fer la seva pròpia lectura. Potser tenen raó (o potser no), però el cas és que, voluntàriament o per accident, aquesta versió de Pau Carrió carrega de manera formidable, l’esperit d’indignació dels temps actuals. Representada a sobre d’una escenografia freda i hostil, el director de la també interessant Victòria d’Enric V ha aconseguit perpetrar la solidesa del seu dramatisme, acompanyant-lo d’un espai sonor esfereïdor. Carrió sap el que es fa i, per aquest motiu, ha apostat […]

Juntament amb La Calòrica, Sixto Paz o À trois Teatre, entre d’altres, la Ignífuga és, probablement, una de les joves companyies de Barcelona que tenen un futur més prometedor i interessant. Després de les notables Fam oculta i La norma de l’extinció, ens proposen ara aquesta original deconstrucció de la idea de revolució prenent com a material de partida una novel·la de Heinrich von Kleist. L’obra és una curiosa barreja entre teatre documental, assaig polític i sàtira humorística amb un ritme àgil i un ús molt efectiu de l’audiovisual. El seu director, Pau Masaló, torna a demostrar el seu talent especial en abordar temes molt profunds sense caure en la pedanteria. En aquest cas, però, en comparació amb els seus […]

Del bon moment del musical autòcton a la nostra cartellera, no cal tornar-ne a parlar perquè ja s’ha comentat prou vegades la quantitat d’oferta d’espectacles originals que es presenten ara comparat amb anys enrere. La majoria de format petit, nous compositors i directors catalans han demostrat que la diversitat temàtica amb les melodies corresponents de casa nostra no té gaire a envejar a Broadway en termes de creativitat. Ara bé, tenim encara pendent fer un gran musical que estigui a l’altura internacional. Si més no, l’emblemàtic Mar i cel no aguantaria el tipus si el comparem, per exemple, amb Els miserables, amb el qual té més d’una similitud. Fang i setge és una proposta molt semblant, en aquest sentit, al […]