Tot el que necessites per anar al teatre

Hamlet: Som o no som

Hamlet
27/03/2016

Pel fet que es tracta, amb tota probabilitat, de l’obra de teatre més coneguda i emblemàtica de la història, és natural que, cada cert temps, ens arribi una nova adaptació de Hamlet. Diuen els entesos que cada generació té l’obligació de fer-se’l seu. De fer la seva pròpia lectura. Potser tenen raó (o potser no), però el cas és que, voluntàriament o per accident, aquesta versió de Pau Carrió carrega de manera formidable, l’esperit d’indignació dels temps actuals. Representada a sobre d’una escenografia freda i hostil, el director de la també interessant Victòria d’Enric V ha aconseguit perpetrar la solidesa del seu dramatisme, acompanyant-lo d’un espai sonor esfereïdor. Carrió sap el que es fa i, per aquest motiu, ha apostat sobre segur amb un repartiment encertadíssim.

Un brillant Pol Lopez encarna aquesta visió del príncep shakespearià una mica més aspre i cínic de l’habitual. Així queda plasmat, en certa forma, l’empipament dels joves contemporanis i la seva sensació d’incertesa i absència de futur. Amb ell, l’altra gran interpretació d’aquest muntatge on, en realitat, tots estan a l’altura, ve de la mà de Maria Rodríguez i la seva fràgil i emotiva Ofèlia.

És, en definitiva, un espectacle valent que s’atreveix a trencar la quarta paret i jugar amb el sentit de l’humor, posant deliberadament en perill el seu to general. No obstant això, se’n surt victoriós i sap recuperar-se dels seus propis riscos. Acostumats a versions dels clàssics massa acadèmiques o, al contrari, completament trillades, és tot un gust gaudir d’una proposta feta amb consciència i eficàcia, que aconsegueix que el text ens parli directament a nosaltres del que som i del que sentim ara i aquí.

← Tornar a Hamlet