Iván F. Mula

Tot i ser un gran referent del teatre francès, muntar una obra de Molière té els seus riscos. Ja hem vist en algunes ocasions com certes comèdies d’autors clàssics poden arribar a fer-se molt feixugues i perdre tota la gràcia si no se sap fer jugar a favor el material de partida. S’han d’entendre, s’han de saber actualitzar amb respecte a través del ritme i s’ha de saber universalitzar el seu argument sense profanar el seu esperit. Tot això és, bàsicament, el que ha sabut fer bé Josep Maria Mestres amb L’avar. Director de la també força simpàtica Amor & Shakespeare, ha tingut la destresa de trobar el to i el dinamisme adient, amb una posada en escena senzilla però […]

D’entrada, l’aroma clàssic de l’estètica d’aquesta posada en escena de Panorama des del pont promet molt més del que, finalment, el seu director és capaç de dur a terme. Al començament, Eduard Fernández fa una composició de personatge força sòlida aportant el seu talent, naturalitat i energia interpretativa a una proposta minimalista, elegant i encertada. Els canvis d’escena són dinàmics i la resta del repartiment posa el seu granet de sorra a una narració que avança amb determinació. Estranyament, però, el muntatge deriva en un registre de comèdia que, amb intenció o no, banalitza la tensió, la incomoditat i el drama de tot allò que està passant. A partir d’aquest moment, tot i mantenir, de forma intermitent, moments molt ressenyables, […]

És curiós com, tot i la gran influència que ha tingut Bertolt Brecht en la manera d’entendre el teatre contemporani, al final, sembla que l’esperit dramàtic i emocional generalitzat ha acabat guanyant-li la batalla a l’èpica de les seves obres. El dramaturg i director Daniel J. Meyer, amb valentia i decisió, presenta en aquesta adaptació d’Els fusells de la senyora Carrar una proposta que evita deliberadament la fredor del seu text, la sensació de distància, de relat i neutralitat narrativa. Des de la mesurada i correctíssima interpretació dels actors fins a l’entorn visual o les cançons, el muntatge transmet tendresa i sensibilitat, cercant des del primer minut tocar la fibra a l’espectador. Tot i que no aconsegueix emocionar del tot, […]

L’expectativa era alta després del gran èxit que va suposar Barcelona, l’anterior espectacle de Pere Riera. Lluny d’intentar repetir la fórmula, el dramaturg i director ha optat, en aquesta ocasió, per explicar una història narrativament menys clàssica i més petita, sobre un grup de quatre actors, dos veterans i dos emergents, i el seu ric univers emocional. Riera torna a comptar amb Emma Vilarasau que tira d’ofici, acompanyada, en aquest cas, d’un esplèndid Jordi Boixaderas que sap transcórrer la línia entre la comèdia i el drama amb naturalitat i quan sigui necessari. La història no és especialment original però funciona molt bé, gràcies, sobretot, a la bona mà del seu autor pels diàlegs, el conflicte intern dels personatges, el control […]

L’evolució com a actriu de Carmen Machi, vista amb una certa perspectiva, ha estat espectacular. Coneguda pel gran públic com a secundària a la sèrie Siete vidas i, més endavant, per Aída, avui ningú posa en dubte la seva gran talla d’actriu de teatre dramàtica i, en realitat, tot terreny. I és que aquesta artista madrilenya ja ha demostrat del que és capaç en muntatges anteriors com La tortuga de Darwin, Falstaff o Almuerzo en casa de los Wittgenstein. És per aquest motiu que l’espectador que acudeix a veure el seu treball a Juicio a una zorra ja té la predisposició d’assistir a un recital de talent. I, la veritat, és que no decep el més mínim. Miguel del Arco […]