Tot el que necessites per anar al teatre

Temps Salvatge: L’obscuritat del thriller social

Temps Salvatge
10/06/2018

Apart de tractar-se d’un dels dramaturgs catalans més internacionals, Josep Maria Miró, a poc a poc, està començant a guanyar una notable rellevància literària gràcies a l’estil tan definit i la personalitat narrativa de la seva obra. Des d’ El principi d’Arquímedes a Nerium Park, el seu teatre juga amb el suspens dramàtic i sentiments obscurs com la desconfiança o la por envers els éssers humans amb els quals ens toca conviure. A Temps salvatge, continua explorant els seus trets més característics, potenciant, encara més, l’esperit de thriller cinematogràfic. Com si fos una barreja entre les pel·lícules de Polanski, Haneke i Mike Leigh, en aquest cas, el misteri es combina amb pinzellades de denúncia social i angoixants escenes de la vida quotidiana. El resultat és un vibrant mosaic de personatges atrapats en una teranyina de relacions tòxiques mogudes (o bloquejades) pels seus més foscos temors. És un retrat demolidor d’una societat de les aparences que perd el control sobre els seus propis secrets. La construcció del relat és rica en metàfores i interrogants que cada espectador haurà de resoldre segons la seva lectura i posterior reflexió. Potser l’espectacle ha volgut abastar massa trames i protagonistes i, en algun moment, es perd entre les ramificacions de la història, així com la posada en escena de Xavier Albertí vol ser tan aclaparadora que acaba sent una mica artificial i efectista. No obstant això, l’alta qualitat interpretativa (gran sorpresa: Laia Manzanares) i la profunditat dels seus diàlegs (malgrat el marcat accent literari d’algun d’ells), en general, estan a l’alçada del que podem esperar d’un Josep Maria Miró en estat pur, al qual, però, li escauen millor els espais més petits, íntims i claustrofòbics.

← Tornar a Temps Salvatge