Iván F. Mula

Després d’anys i unes quantes obres a l’esquena, ja ha quedat clar que Oriol Broggi ha trobat el seu segell com a director. Tenir un estil de direcció tan reconeixible té l’avantatge de poder fer-lo jugar a favor com a marca artística, acontentant els seguidors dels teus muntatges; però també té el perill de deixar-te atrapat en la repetició de la fórmula. La bona persona de Sezuan és un muntatge ambiciós que sap omplir la sala gran del TNC sense grans artificis, amb música, bon gust i notables interpretacions. Un cop més, Broggi es recolza en l’enorme talent de Clara Segura per sostenir una història que, malgrat el didactisme de Brecht, aconsegueix resultar emotiva. La qüestió és que l’artefacte funciona […]

A mesura d’anar deixant espai a la cartellera teatral a obres de directores, dramaturgues i creadores, cada vegada resulta més evident que no ens havíem adonat del gran valor que tenen totes aquestes veus que estaven sent silenciades. És cert que una bona història sempre és universal però també que aquesta universalitat s’assoleix, moltes vegades, des de l’especificitat, la particularitat i la personalitat d’un autor o autora en concret. Un home no podria haver escrit mai Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Només una vegada de Marta Buchaca, per posar alguns exemples. No d’aquesta manera, ni des d’aquest punt de vista. En aquesta mateixa línia, Marta Aran, que ja ens va parlar de […]

Després de l’èxit inesperat de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grup de talentosos joves que formen José y sus hermanas tornen a la càrrega amb una nova i interessant creació col·lectiva. Amb l’educació com a eix central de les seves reflexions, la companyia analitza des de diversos punts de vista tots els condicionants que, des de la família, l’escola, la societat i la cultura, ens formen com a persones dins d’un sistema preestablert. En general, l’espectacle està replet d’idees crítiques, suggerents, refrescants i que donen peu a estimulants debats un cop acabada la funció. El problema, potser, és que aquest excés de temàtiques obertes poden arribar a atabalar l’espectador que no serà capaç de digerir totes les propostes […]

Un espectacle que reculli diverses peces d’un autor important sempre resulta interessant perquè implica, necessàriament, només per la unificació dels textos, una certa novetat. Es corre el risc, però, de caure en la irregularitat habitual de les estructures episòdiques, en especial, quan els fragments no es van concebre per ser presentats junts. Això és, més o menys, el que li passa a L’últim acte, una proposta benintencionada i amb notables interpretacions que, malgrat tot, no ha acabat de sortir rodona. El muntatge és un recull dels textos humorístics d’Anton Txékhov, trencant, en certa manera, la imatge de realisme dramàtic de l’escriptor rus que tots tenim al cap. L’excusa per sostenir aquesta mena de patchwork txekhovià és partir d’un actor veterà […]

Els contes, mites i llegendes tradicionals, passats pel filtre de les pel·lícules musicals de Walt Disney, han influït a diverses generacions de joves que tant les han gaudit com s’han sentit presoners de la seva visió de les coses. És d’aquesta manera com molts nous creadors o creadores senten la necessitat de trencar amb aquesta herència cultural, en primer lloc, com a gest de maduresa (deixant així l’infant sense mirada crítica enrere) però també, d’altra banda, superant els seus clixés romàntics, sexistes i antiquats. A Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, ens expliquen que, a més, en aquest cas, tractant-se d’una història real manipulada per interessos imperialistes, resulta tot plegat molt més pervers. D’aquesta manera, Barbara Mestanza intenta […]