Iván F. Mula

Originalment, Señora de rojo sobre fondo gris és una novel·la que va escriure Miguel Delibes l’any 1991 en record a la seva dona. El text és tota una joia literària a mig camí entre l’homenatge i l’exorcisme emocional, on l’autor comparteix amb gran tendresa el seu dolor per la malaltia i mort d’un ésser per ell tan estimat. El principal valor d’aquest muntatge és, doncs, la seva capacitat de transmetre, en format de monòleg teatral, l’enorme qualitat i delicadesa que conté cada frase d’aquest llibre. Protagonitzat per un magnífic José Sacristán, l’espectacle té totes les virtuts i defectes de qualsevol posada en escena d’un material que té com a origen la prosa narrativa. Tot i la magnètica prosòdia de Sacristán […]

Els aficionats a la ciència-ficció poden estar d’enhorabona, ja que, cada vegada més, el món teatral s’està atrevint a abraçar el gènere amb menys prejudicis. En aquesta ocasió, és Mar Pawlowsky qui se suma, en el seu debut com a dramaturga, a veus com les de Sergi Belbel, Marc Angelet, Clàudia Cedó o Roc Esquius, entre d’altres, per imaginar un futur distòpic des d’una visió crítica del present. D’aquesta manera, en aquest interessant nou espectacle de la companyia El eje, aborden una història sobre l’amor i la llibertat en temps d’un capitalisme ferotge, molt influenciada per sèries com Westworld (la intel·ligència artificial), The Handmaid’s Tail (la mercantilització de les persones) i Black Mirror (la tecnologia com a una amenaça). El […]

Passa el temps i, cada vegada, resulta més evident que els més joves tenen una manera de relacionar-se amb la ficció molt diferent a la de persones de generacions anteriors. És important que el teatre comenci a absorbir aquestes noves mirades i tractar-les a sobre de l’escenari, si no vol perdre del tot l’interès d’aquest jovent que són ja més present que futur. Andrea Pixelada s’aproxima al fenomen dels booktubers (adolescents que fan crítiques de llibres a YouTube) per parlar dels límits entre realitat i ficció, de com la ficció influeix en la construcció mental del món i de com les veritats que creiem són, moltes vegades, també relats construïts. La dramaturga Cristina Clemente domina amb habilitat aquest trencaclosques narratiu […]

És molt difícil fer que un microteatre aconsegueixi ser una experiència narrativa completa. Probablement, molt més difícil que pels relats en la literatura o els curtmetratges en el món del cinema. Per aquest motiu, moltes vegades ens trobem obres de microteatre que no van molt més enllà de l’anècdota o de ser un simple gag efectiu. Vist des d’aquesta perspectiva, el cas de Los chicos boreales resulta tan excepcional que gairebé el podríem descriure com un fenomen màgic. Xavier Miralles, amb llarga experiència en el format, ha escrit i dirigit una peça on la sensació d’intimitat i les emocions dels seus protagonistes transmeten un poder de fascinació únic. El seu secret resideix en condensar en quinze minuts una història que […]

Sempre és interessant veure a les noves companyies de joves creadors créixer, experimentar i evolucionar, cadascuna, segons el seu estil, gustos o interessos. Després d’oferir-nos un entreteniment didàctic i filosòfic a La paradoxa de Protàgoras, l’ara anomenada companyia La Paradoxa proposa una molt enginyosa comèdia esbojarrada. Anònims arrenca des d’un punt de partida bastant absurd (el segrest del cantant Joaquín Sabina) per plantejar una sàtira sobre la precarietat, la desil·lusió i el malestar general dels millennials davant la seva realitat. Escrita i dirigida per Jordi Manau, l’espectacle és divertit i desacomplexat. Amb constants referències a l’actualitat o personatges populars, la seva originalitat és tan fresca com desconcertant, demostrant que la nova generació té unes regles narratives i un sentit de […]