Després de l’èxit inesperat de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grup de talentosos joves que formen José y sus hermanas tornen a la càrrega amb una nova i interessant creació col·lectiva. Amb l’educació com a eix central de les seves reflexions, la companyia analitza des de diversos punts de vista tots els condicionants que, des de la família, l’escola, la societat i la cultura, ens formen com a persones dins d’un sistema preestablert. En general, l’espectacle està replet d’idees crítiques, suggerents, refrescants i que donen peu a estimulants debats un cop acabada la funció. El problema, potser, és que aquest excés de temàtiques obertes poden arribar a atabalar l’espectador que no serà capaç de digerir totes les propostes que es van posant sobre la taula. No obstant això, Arma de construcción masiva torna a ser magnífic exercici d’implicació sociopolítica i d’honestedat narrativa que demostra el gran potencial artístic d’aquesta nova generació.
La direcció i dramatúrgia de Sílvia Ferrando té l’habilitat de cohesionar els diferents discursos i petites històries de manera coherent, malgrat que el ritme desigual hauria d’acabar de polir-se. Un altre dels encerts (i ja marca de la casa) és la barreja de realitat i ficció a l’hora de transmetre el relat; un recurs intel·ligent que recorda al públic que s’ha de mantenir despert i amb mirada crítica davant tota la informació que rep, especialment, en època de postveritat i fake news. Finalment, també podem destacar un eficient ús de la música, les cançons i les cadires com a element escenogràfic, a més del gran carisma i la naturalitat amb la qual els intèrprets exposen les seves tan personals històries.