Un espectacle que reculli diverses peces d’un autor important sempre resulta interessant perquè implica, necessàriament, només per la unificació dels textos, una certa novetat. Es corre el risc, però, de caure en la irregularitat habitual de les estructures episòdiques, en especial, quan els fragments no es van concebre per ser presentats junts. Això és, més o menys, el que li passa a L’últim acte, una proposta benintencionada i amb notables interpretacions que, malgrat tot, no ha acabat de sortir rodona. El muntatge és un recull dels textos humorístics d’Anton Txékhov, trencant, en certa manera, la imatge de realisme dramàtic de l’escriptor rus que tots tenim al cap. L’excusa per sostenir aquesta mena de patchwork txekhovià és partir d’un actor veterà atrapat de nit en un teatre que recordarà alguns dels seus més memorables personatges. Francesc Orella encarna amb solvència aquest protagonista i eleva, amb la seva força interpretativa, una dramatúrgia no del tot ben cohesionada. D’altra banda, les actrius que l’acompanyen aporten alguns dels moments més distrets, gràcies a cançons o algun sketch simpàtic, però la seva presència no acaba d’estar del tot justificada. En resum, es tracta d’un joc teatral amb alguna troballa i una base de qualitat que, malauradament, no brilla com es podría esperar.
Enllaç copiat!