Iván F. Mula

Ja ha quedat demostrat altres vegades que Jordi Casanovas és tot un expert a l’hora de posar en pràctica els mecanismes de la dramatúrgia clàssica, això sí, amb mirada contemporània. La dansa de la venjança planteja l’enfrontament de dos personatges en un únic acte i un sol espai, amb un esperit que podríem emparentar fàcilment amb David Mamet. La proposta explica la història d’una parella recentment separada que discutirà per qüestions relacionades amb la custòdia del seu fill menor d’edat. A partir d’aquest conflicte, Casanovas desenvolupa un fosc drama amorós i familiar a través d’un joc de mentides, mitges veritats i falses aparences que funciona millor com a thriller que com a tragèdia. Sense arribar a fer mai trampes del […]

Després d’obtenir una certa repercussió amb les força acadèmiques adaptacions de Hamlet, Yerma o Romeu i Julieta, la companyia Projecte Ingenu va iniciar un camí més experimental i estètic a base de deconstruir clàssics com La tempesta o el Faust de Goethe. El seu nou espectacle segueix aquesta mateixa línia i presenta, partint de l’obra de Josep Palau i Fabre, una contraposició entre el Don Joan arquetípic i una versió femenina del personatge. La idea de La dona pantera és interessant i dóna peu a reflexions necessàries i molt valuoses. Una vegada més, es percep un exhaustiu treball de taula (principalment, en la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart) i un bon grapat d’idees que pretenen, de forma més o menys intel·lectual, […]

Qualsevol persona que hagi llegit el text, vist algun dels anteriors muntatges o, fins i tot, la versió cinematogràfica de François Ozon sabrà, a hores d’ara, que El chico de la última fila és, probablement, una de les millors obres del teatre espanyol contemporani. La força d’aquesta història escrita per Juan Mayorga, els seus diàlegs i les seves diferents capes narratives són tan espectacularment magnífiques que poca cosa necessita la posada en escena més que fer brillar les seves virtuts. En aquest sentit, de l’actual proposta destaquen, sobretot, les interpretacions d’un Sergi López i una Míriam Iscla amb gran química, una interessant evolució i molta veritat escènica. Però, en realitat, el veritable repte actoral és el d’en Guillem Barbosa, un […]

Tot i que encara hi ha alguna persona que es resisteix, les xarxes socials s’han convertit en molt poc temps en un dels eixos centrals del nostre dia a dia, condicionant enormement la nostra manera de relacionar-nos i entendre el món. La nostra obsessió per exhibir-nos i l’addicció als likes i seguidors ha agafat una dimensió tan gran que ja demanava, necessàriament, que algú fes una comèdia sobre el tema. Així és com, per primera vegada, Roc Esquius i la seva companyia, Dara Teatre, han presentat la seva primera obra fora del gènere de la ciència-ficció. Probablement, la realitat que ens envolta ja resulta tan esbojarrada que no necessita cap lupa a sobre per esdevenir distòpica exposada damunt d’un escenari. […]

Per alguna raó, la comèdia comercial acostuma a haver de carregar amb una sèrie d’injustos prejudicis que són un veritable llast per la qualitat del gènere. Entre els productors que creuen que la intel·ligència i la subtilesa són enemigues de l’èxit generalista, els creadors que pensen que l’humor no és un espai prou digne per explicar històries importants i el públic poc exigent que es conforma amb que els facin riure amb qualsevol cosa, la cartellera s’acaba omplint de propostes fàcils, tòpiques, gruixudes i estridents que queden ben lluny del veritable potencial d’aquest gènere. Afortunadament, encara queden espectacles com Lapònia que aposten per fer comèdia des de l’enginy, partint d’un conflicte interessant, servint de mirall costumista de la societat que […]