Iván F. Mula

La dramatúrgia catalana, que ja es va treure els complexos del gènere (thriller, ciència-ficció) a principis del segle XXI, ha començat, recentment, a atrevir-se també a abordar temes autòctons que, malgrat la seva delicadesa, són un gran material per explicar la nostra essència i identitat col·lectiva. Jordi Casanovas és un gran artífex del trencament d’aquestes barreres, atrevint-se a escriure obres entorn del cas Bárcenas o del judici de La Manada (Jauría) des d’una mirada a l’estil anglosaxó que fa universal allò més particular. Ara, Casanovas ha tingut l’encert i la valentia d’escriure sobre el crim d’Alcàsser, un cas que va fer trontollar les nostres consciències, especialment, pel tractament morbós que van fer els mitjans de comunicació fa més de 25 […]

Ara fa cinc anys que, amb Ricard de 3r, molts vam descobrir a Quim Àvila com a jove gran promesa de la interpretació. Passat aquest temps, els muntatges de la Kompanyia del Lliure, un bon grapat de reptes i estimulants personatges pel mig, resulta un veritable plaer, pels aficionats del teatre que hagin seguit de prop la seva trajectòria, tornar-lo a veure protagonitzant un monòleg dramàtic de gran càrrega emocional. Sota la direcció d’un audaç Iván Morales, amb la mirada ja habituada a disseccionar els turments juvenils, el muntatge és un cop de puny sobre la taula que farà trontollar les consciències de molts espectadors. Probablement, més enllà d’un Quim Àvila pletòric, el millor de la proposta és la densitat […]

Probablement, J.B. Priestley és un d’aquests autors a qui el públic català té en alta estima, tot i que, potser, només coneix un parell de les seves obres, gràcies al teatre amateur o el record de muntatges força aplaudits en el seu moment. Per sort, Sergi Belbel ens demostra amb Això ja ho he viscut que hi ha vida més enllà d’El temps i els Conway i Truca un inspector. Amb una acurada direcció, Belbel ens introdueix en un fascinant univers on la idea del destí, la concepció del temps i el déjà-vu juguen un paper primordial. La peça remet a la peculiaritat sensorial de David Lynch, el misteri d’una novel·la d’Agatha Christie (on el crim, en aquest cas, encara […]

Tenint en compte el panorama polític actual, probablement, és un dels moments més adequats per portar a escena una nova versió de Ricard III. El clàssic de Shakespeare té moltes connexions amb el present, com explica el seu director, Raimon Molins, al programa de mà: populisme, censura, feixisme, corrupció, ambició, violència… Per aquest motiu, aquest espectacle sembla intentar posar l’èmfasi en aquestes qüestions repartint (i fent compartir) els personatges entre els actors i actrius de manera gens personalista, deixant, d’aquesta manera, que els temes de l’obra assumeixin tot el protagonisme. Molins, que ja va demostrar la seva gran coneixença del món shakespearià al Hamlet que va muntar amb Projecte Ingenu, torna a apostar, en aquesta ocasió, per una certa sobrietat […]

Per algun motiu, sembla que Zweig està de moda. No només perquè, de sobte, molta gent ha començat a llegir els seus llibres, sinó també per les diferents adaptacions teatrals que s’estan fent dels seus textos aquesta temporada com la recent 24 hores de la vida d’una dona o la que ara ens ocupa. Siguin quins siguin els motius, qualsevol persona que hagi llegit l’escriptor austríac sabrà que aquesta redescoberta de la seva obra és, en tot cas, una bona notícia. La partida d’escacs és un muntatge que es podria valorar de diverses maneres però, principalment, el seu valor més destacable és l’alta qualitat literària del seu text. Zweig en aquesta versió d’Ivan Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna […]