Per algun motiu, sembla que Zweig està de moda. No només perquè, de sobte, molta gent ha començat a llegir els seus llibres, sinó també per les diferents adaptacions teatrals que s’estan fent dels seus textos aquesta temporada com la recent 24 hores de la vida d’una dona o la que ara ens ocupa. Siguin quins siguin els motius, qualsevol persona que hagi llegit l’escriptor austríac sabrà que aquesta redescoberta de la seva obra és, en tot cas, una bona notícia. La partida d’escacs és un muntatge que es podria valorar de diverses maneres però, principalment, el seu valor més destacable és l’alta qualitat literària del seu text. Zweig en aquesta versió d’Ivan Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart ens regala una prosa profunda i depurada que transmet meravellosament la neurosi obsessiva que el protagonista desenvolupa durant el seu captiveri en mans de la Gestapo. Jordi Bosch interpreta amb solvència i ofici aquest difícil paper, on els girs emocionals resulten tot un repte. Morales, un director cada vegada més polifacètic, ha optat, en aquesta ocasió, per l’efectisme que, en certa manera, devalua la puresa del conjunt. Ritme, música i canvis d’il·luminació sobtats busquen impacte, sorpresa i una inquietud forçada en l’espectador quan, probablement, tot això ho podria proporcionar la mateixa força del text. La peça abusa massa d’aquests recursos que acaben per resultar contraproduents. Però, malgrat la insistència d’aquesta decisió, la proposta té prou elements que ens permeten endinsar-nos en el malaltís univers que Zweig va descriure a aquesta novel·la poc abans de suïcidar-se, deixant-nos més d’una qüestió per a posteriors reflexions.
Enllaç copiat!