Probablement, J.B. Priestley és un d’aquests autors a qui el públic català té en alta estima, tot i que, potser, només coneix un parell de les seves obres, gràcies al teatre amateur o el record de muntatges força aplaudits en el seu moment. Per sort, Sergi Belbel ens demostra amb Això ja ho he viscut que hi ha vida més enllà d’El temps i els Conway i Truca un inspector.
Amb una acurada direcció, Belbel ens introdueix en un fascinant univers on la idea del destí, la concepció del temps i el déjà-vu juguen un paper primordial. La peça remet a la peculiaritat sensorial de David Lynch, el misteri d’una novel·la d’Agatha Christie (on el crim, en aquest cas, encara no s’ha comès) o el suspens d’una tensió sentimental tan habitual al cinema de Hitchcock. Grans noms on Belbel es recolza per donar una mirada actual a un text de principis del segle XX. Per un costat, sorprèn gratament que una obra escrita l’any 1937 utilitzi recursos habituals de la ciència-ficció contemporània. D’altra banda, però, és evident que els ritmes narratius han canviat molt. Ara, assumim una elevada quantitat d’informació a gran velocitat i coneixem bé les regles del gènere. En aquest sentit, ens pot semblar que l’espectacle avança de forma innecessàriament pausada, cosa que pot impacientar l’espectador.
En qualsevol cas, el clima inquietant de la posada en escena (efectismes inclosos) és poderós i aconsegueix atrapar, a poc a poc, al públic en una dinàmica que camina lentament però sap molt bé cap a on ho fa. El grup d’actors aconsegueix un bon grapat de notables interpretacions, especialment, la d’en Lluís Soler. Potser el més inestable de tot plegat és un to que, a vegades, fa riure on semblaria que no toca. En aquest sentit, si ens ho prenem com un entreteniment, pot arribar a resultar deliciosa. Contràriament, si li busquem la profunditat dramàtica que, potencialment, té, potser no acabarà de fer-nos el pes del tot.