Tot el que necessites per anar al teatre

Maldita fortuna: Sàtira beneitona

Maldita fortuna
29/03/2015

Quan una comèdia ve precedida per un èxit del seu mateix autor, com és el cas de Francis Veber i la seva popular obra El sopar dels idiotes, és inevitable que es generi una certa expectació. Malauradament, aquesta circumstància atrau més fàcilment al públic però també posa el llistó a una alçada més difícil d’assolir. Potser per aquest motiu, Maldita fortuna resulta un espectacle tan decebedor. Tot i tocar temes d’actualitat com la importància de les aparences en l’èxit professional o el joc brut de les elits econòmiques, la seva maquinària còmica no funciona, ja que els seus embolics són molt previsibles i inversemblants, s’allarguen de forma desmesurada i giren sobre si mateixos, sense acabar d’anar a cap lloc veritablement sorprenent o engrescador. La coneguda subtilesa i absurditat de Veber brilla, en aquest cas, per la seva absència, apostant-ho tot a un personatge el carisma del qual no té prou força per sostenir una història amb tan poca profunditat. Malgrat això, la direcció de Paco Mir és bona (especialment, en l’àmbit gestual), dotant de tot el ritme possible a un text lent i amb poca gràcia. Probablement, si els conflictes s’haguessin abordat des d’una òptica més realista i no tan superficial i caricaturitzada, generaria un interès que ens podria fer obviar les seves carències humorístiques. A falta també d’això, però, el que ens queda és una sàtira amb una mala llet molt beneitona que tracta constantment de fer-nos riure i només ho aconsegueix en comptades ocasions.

← Tornar a Maldita fortuna