Iván F. Mula

Amb un disseny de màscares inquietant que mostra uns rostres plens de melancolia i expressivitat, els tres actors de la companyia Kulunka ens transporten per un fantàstic viatge sense paraules d’una família que afronta la terrible malaltia de la mare: l’Alzheimer. Construïda des de la tendresa i la sensibilitat, l’obra és un poema visual impecable, colpidor de vegades, meravellosament fràgil unes altres, on la quotidianitat és la font de tota la seva màgia. En poques ocasions, tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles que combinin el teatre de gest, el mim i les màscares i, sense pronunciar una sola paraula, optin per relatar un tema tan complex, dotat aquí d’una universalitat absoluta. La jugada d’aquest muntatge és tan rodona com honest és […]

Hi ha muntatges bons i muntatges que no tant… i després hi ha uns altres que, més que muntatges, són un esdeveniment. El fenomen d’Incendis va començar l’any 2012, quan Oriol Broggi la va portar al Teatre Romea, donant a conèixer un autor que, després, s’ha acabat convertint en un dels referents més importants de la dramatúrgia internacional: Wadji Mouawad. Curiosament, les propostes que, posteriorment, hem pogut veure a la nostra ciutat tant de Mouawad (Litoral, Cels o Seuls) com de Broggi (L’orfe del clan dels Zhao) han repetit, d’una manera o d’una altra, elements ja presents a Incendis i que mai han funcionat de forma tan perfecta. I és que l’espectacle protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique és […]

Tot i que, afortunadament, les coses estan canviant, encara és habitual trobar-nos a la cartellera un ventall d’ofertes molt polaritzat entre les propostes clarament còmiques i les contundentment dramàtiques o experimentals. No es tracta d’una qüestió de qualitat sinó, més aviat, d’una pressuposada puresa dels gèneres o de la necessitat de definir els productes comercialment ja des de la seva concepció. Distancia siete minutos té el gran mèrit i la valentia de posar en primer terme la història que ens volen explicar. Es percep, des del primer moment, que tant el conflicte com els personatges s’han treballat a fons i des de dins. D’aquesta manera, malgrat tenir humor, no acaba de ser mai del tot una comèdia mentre que, d’altra […]

Resulta massa habitual, malauradament, que la cartellera ens ofereixi espectacles infantils on es menysprea, en certa manera, la intel·ligència dels més petits, rebaixant al màxim la complexitat de les seves històries o dels seus protagonistes. En aquest sentit, és molt gratificant comprovar que existeixin excepcions tan elaborades i visualment minucioses com El petit príncep: el musical. L’espectacle, dirigit amb encert i bon gust pel polifacètic Àngel Llàcer, potencia les virtuts del material original, demostrant que el secret d’una bona obra per nens té més a veure amb el poder de la imaginació, l’esperit d’aventures, la màgia i l’emotivitat que amb esforçar-se perquè l’entengui tothom. Les cançons que el músic Manu Guix ha composat per l’ocasió són, de llarg, el millor […]

Estava clar, d’ençà que es va anunciar el projecte i coneixent la més recent trajectòria teatral de Blanca Portillo, que El testamento de María seria un vehicle d’absolut lluïment d’aquesta actriu ja situada entre els talents més grans del moment. El que no sabíem del cert era si el text aportaria un punt de vista diferent sobre la figura de la Verge Maria o es limitaria a exposar els aspectes més dogmàtics de la història sagrada amb la mare de Jesús com a veu narradora. Afortunadament, no tan sols s’han complert les expectatives pel que fa a l’audaç interpretació de Portillo (vehement, tècnicament impecable i honestament colpidora), sinó que el monòleg escrit per Colm Tóibín ha resultat sorprenent, poètic i […]