Iván F. Mula

A vegades oblidem, deixant-nos portar, segurament, per modes televisives, que existeix un format de monòleg teatral amb infinites possibilitats. Blanca desvelada explica una història que bé podria ser una obra de gran pressupost o una pel·lícula amb la particularitat que tots els personatges estan interpretats per una sola actriu. D’aquesta manera, Alejandra Jiménez-Gascón, autora també del text, presenta un muntatge (aparentment) molt personal que és tota una muntanya russa d’emocions, demostrant la seva infinita capacitat interpretativa a tots els nivells: cos, veu, accents i sentiment. Ajudada només per una petita banqueta, resulta al·lucinant el viatge narratiu, separat en dues línies temporals, on dues dones d’èpoques diferents comparteixen una misteriosa unió que, al llarg de l’espectacle, hauran de desentranyar. La directora […]

Existeix un prejudici envers l’obra de Molière que fa que alguns espectadors considerin que no té avui la mateixa vigència que la d’altres autors més universals com ara Shakespeare o Calderón. Potser hi ha una part de veritat en aquesta consideració, tot i que, probablement, gran part de la culpa també pertany a la incapacitat d’alguns dels directors contemporanis d’adaptar com escau les obres del dramaturg francès. Dirigida per Miguel del Arco, Misántropo és una actualització exemplar del popular drama del segle XVII on es demostra que no cal cenyir-se estrictament al text per ser respectuós amb l’esperit de la peça. El muntatge és àgil, intel·ligent, personal, potencia el seu caràcter incisiu i treu partit de tots i cadascun dels […]

La idea d’adaptar a una sola veu el text d’un clàssic català com Terra Baixa podria semblar, d’entrada, una bogeria. La reescriptura de l’obra amb aquest propòsit no és una tasca gens senzilla, ja que existeix el risc de caure en l’esquematització, la distorsió de la història o, fàcilment, en la caricatura. Afortunadament, el projecte ha nascut de bones mans i el resultat és una intel·ligent sostracció de l’esperit tràgic de l’original renunciant exclusivament a les trames més perifèriques. Interpretat per un fantàstic Lluís Homar, artífex també de la idea primigènia, l’espectacle plasma, sota la direcció de Pau Miró, el costat més fosc d’aquest drama rural amb inquietants elements escenogràfics i efectes de llum i so que, paradoxalment, contenen una […]

La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se […]

Tot i que podria haver estat només un concert (un gran concert) recopilatori de cançons de diferents èpoques (però, sobretot, dels anys setanta i vuitanta), El intérprete s’ha concebut, finalment i amb bon criteri, fent un pas més enllà; engrandint el context i el personatge, construint un melancòlic relat teatral al voltant de la incommensurable figura del seu protagonista: Asier Etxeandia. Partint de l’excusa del nen diferent que, des de la intimitat de la seva habitació, pateix, somia i canta pels seus amics invisibles (el públic), l’obra és una veritable festa on l’energia inesgotable del mestre de cerimònies acaba per contagiar-se i aixecar ballant la platea al complet. Els personals números musicals que porta a terme aquest artista polièdric juguen […]