Tot i que, afortunadament, les coses estan canviant, encara és habitual trobar-nos a la cartellera un ventall d’ofertes molt polaritzat entre les propostes clarament còmiques i les contundentment dramàtiques o experimentals. No es tracta d’una qüestió de qualitat sinó, més aviat, d’una pressuposada puresa dels gèneres o de la necessitat de definir els productes comercialment ja des de la seva concepció. Distancia siete minutos té el gran mèrit i la valentia de posar en primer terme la història que ens volen explicar. Es percep, des del primer moment, que tant el conflicte com els personatges s’han treballat a fons i des de dins. D’aquesta manera, malgrat tenir humor, no acaba de ser mai del tot una comèdia mentre que, d’altra banda, tot el dolor que transmet no ve d’una estructura prèvia, sinó que neix de la naturalesa mateixa d’allò que se’ns explica. Així, tant les rialles com l’emoció arriben al seu temps precís, com si fos per accident, de forma màgica i inesperada. La sobrietat amb la qual Diego Lorca i Pako Merino, autor, actors i directors d’aquest muntatge, exposen la psicologia d’un jove jutge que es veu en la necessitat de tornar a viure un temps amb el seu pare, així com la relació entre ells que arrossega moltes converses pendents, és, senzillament, magistral. Poques vegades es veuen espectacles amb una precisió estilística, una mesura formal i un bon gust pels detalls tan encertats. El relat de Titzina Teatre és espontani, únic, modern, realista i, sobretot, ric en metàfores. Tot en l’obra està integrat a la perfecció, funciona i aporta significat. És tot un gust veure companyies que coneixen el pes exacte d’allò que posen en escena i, a més, no senten la necessitat d’afegir cap efectisme artificial.
Enllaç copiat!