Hebert Parodi

Sèrie de concerts del repartiment del musical que es representa en aquest moment al’Onyric Teatre Condal, en aquest cas Rent. En cada ocasió, un dels intèrprets, habitualment acompanyades al piano o guitarra, ofereix més un recital que un concert. De fet, un one man / woman show, per al seu lluïment en el millor dels sentits. El repertori a gust de l’intèrpret: des de cançons que el fan feliç a les que sempre ha volgut cantar, els referents vitals de cadascun, siguin de festa petarda o de papers protagonistes somniats, cançons de musicals molt coneguts i d’altres a descobrir, la pròpia obra que estan representant, clàssics allunyats del gènere … una barreja riquíssima que permet en una mateixa sessió gaudir […]

Musical multipremiat, èxit primer a l’off Broadway (salvant les distàncies, una mica com aquí, del Gaudí va fer el salt al Victoria). Llibret interessant, no rabiosament actual (es basa en text del s. XIX), que no vol dir anacrònic, bona música rock en directe que també dóna cabuda a peces íntimes, un himne (Bla, Bla, Bla!), molt de talent i la passió de tots els involucrats que arriba a platea. En un documental estranyíssim (Mommy dead and dearest) es deia que per molta sobreprotecció/ocultació/repressió, la sexualitat adolescent sempre s’obre pas i trenca totes les barreres que se li hagin posat. I d’això tracta, entre d’altres, aquesta obra. el descobriment del sexe, els seus misteris i el mur de silenci que […]

The Feliuettes s’han caracteritzat per l’humor una mica gamberro, espontani, de picades d’ullet i complicitat, amb la música com a element característic. També per unes veus meravelloses, desparpajo a dojo i no prendre’s massa seriosament, el que és tot un senyal d’intel•ligència. Després de la delirant i nostàlgica Curro, Cobi i Naranjito, a Akelarre es posen serioses i llancen aquest crit feminista radikal. Una visió feminista tremendament intel·ligent, que no busca enemics sinó sotragar idees instal·lades, cregudes perquè sempre ha estat així i tot és més fàcil. No amaguen, i en fan broma, de els contradiccions intrínseques a qualsevol ideologia/moviment. En surten guanyadores: missatge transmès i amb molt d’humor. En aquesta ocasió, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau […]

Proposta fresca, tan actual com atemporal (hi ha coses que la modernitat no elimina) sobre la obligació i pressió social de tenir fills, els retrets més o menys dissimulats per no tenir-ne, el “se’t passarà l’arròs”… I de com la maternitat, mal gestionada, et transforma en una persona monotemàtica (i ridícula) que només parla de criatures i que maques i espavilades són les teves, més que la resta, per suposat. Amb encert, la Cia Fresquita Montes ha triat un registre d’ humor amb un punt d’absurd, de quotidià i de mirall, fins i tot esbojarrat a estones. Riem perquè parla de tenir hàmsters i és menys dur que dir directament “fills”, però no és tan, tan exagerat ni allunyat de […]

Una obra (o són dues?) tendra, emotiva, dolorosa, sensible i realista. Més propera del que sembla en la seva descripció de la precarietat, de la que estem més a prop del que creiem, i tot i així, fuig del pamflet. L’origen va ser, i es nota una mica, en el soliloqui “Jo abans sortia més”, on una jove explica com la crisi económica l’havia atacat amb sanya (l’atur de la mare combinat amb la mort del pare, context econòmic difícil, poder continuar o no estudiant quan els estudis determinen el futur professional…) i l’ha dut a viure al carrer. Un personatge dur però tímid, descol·locada en la seva nova vida, aferrada al passat, proper i que viu com en un […]