Quan La Virgueria encarrega a Helena Tornero escriure el seu proper projecte teatral li planteja el tema de la indigència. Segons la mateixa autora, es van donar moltes voltes al tema fins que finalment l’obra va acabar tenint com a eix central l’amor, tot i que també apareix amb força la qüestió de la indigència emocional. El que està clar és que Demà és una peça que juga amb la distòpia i la intriga, i que té com protagonistes a dues parelles aparentment oposades en quant a comportament i forma de veure la vida. Una d’elles busca l’amor a través d’un sofisticat programa de contactes, mentre que l’altra s’encarrega de fer de gurús a congressos on es posa preu a l’amor. I com més alt, millor.
L’obra presenta una estructura circular que permet anar enrera per tornar al punt de partida. Se suposa que la informació obtinguda en el viatge ens farà veure l’escena repetida amb uns altres ulls, però quan s’arriba al final pot ser que molts espectadors ja hagin perdut l’interès pel que s’explicava. La posada en escena és elegant i sofisticada, però també aposta per una fredor i una buidor escènica que pot crear distància més que interès. Em va costar molt connectar amb la proposta, i fins i tot entendre alguns dels paranys argumentals, però valoro la idea de filosofar sobre l’amor i també la interpretació dels quatre actors, en especial la d’un sempre encertadíssim Marc Rius en el paper d’un coach entabanador i irresistible.