Fer una mena de festival d’Eurovisió amb cançons escrites per filòsofs és una idea original i ocurrent. Aquest espectacle, de fet, viu d’aquesta única idea i la intenta explotar tot el que pot, malgrat que les bases que s’ha posat -tot concurs necessita unes bases- fa que es vegi encotillat i limitat. Hauria estat bé partir d’aquí i acabar teatralitzant la proposta, fer que el concurs traspassés els seus límits i ens mostrés el seu caràcter filosòfic amb fets, no amb comentaris.
Les deu cançons interpretades, totes representants d’algun país europeu, han estat encarregades a diferents filòsofs i pensadors del continent. Totes tenen la seva particular posada en escena, la seva música en directe i les veus dels polifacètics Dominique Hunziker i Davide De Vita. Tot i el seu impacte, hi he trobat a faltar una mica més de sentit de l’humor (Sílvia Abril i Massimo Furlan fan el que poden, amb un guió molt mínim) i una certa mirada crítica. Però el pitjor de tot han estat les opinions del jurat, que lluny de ser un jurat d’experts estava més a prop d’un grup de tertulians televisius qualsevol. Quants minuts gastats per a tan poques aportacions útils… El concurs acaba, finalment, amb un país guanyador que s’escull entre els vots del públic i dels comentaristes. A la meva funció va guanyar Alemanya, però està clar que l’espectacle evoluciona i es transforma segons la ciutat, els espectadors i els convidats o opinadors de la gala.