Tot el que necessites per anar al teatre

La malaltia: Nihilisme i docudrama

La malaltia
27/03/2021

El 1926 es va estrenar a Berlin El mal de la joventut, l’obra més coneguda i aplaudida de Ferdinand Bruckner. En aquesta obra es tracta la relació d’un grup d’estudiants de medicina a principis del segle passat, quasi tots de casa bona, desesperançats i amb el nihilisme com a bandera. Tota l’obra és recorreguda, de dalt a baix, per un desig d’autodestrucció i derrota. La mort, en definitiva, està surant tota l’estona damunt del grup de joves… ja sigui com a amenaça o com a salvació. És precisament aquest darrer tema el que ha empès a Juan Carlos Martel Bayod a recuperar diversos fragments d’aquesta obra, i a barrejar-los amb altres elements. L’objectiu final, parlar del suïcidi i del desencís generacional entre els joves d’avui.

Com en altres muntatges de Martel, l’obra comença com si fos un assaig o una peça de teatre documental. Es barregen fragments de pel·lícules, dades numèriques, notícies sobre suïcidis coneguts -la vida de Jordi Mesalles torna als escenaris després de ser inspiració per a l’obra Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia- i entrevistes en directe amb els retalls escollits de l’obra de Bruckner. Sembla que el còctel hagi de quallar i que la suma d’elements hagi de donar llum al tema… Però, curiosament, no és així. Crec que els dos llenguatges (el purament teatral i el documental) no es fusionen com caldria, sinó que més aviat creen una frontera. Tota la part de docudrama em sembla original i molt interessant, però cada cop que escolto als personatges de Bruckner no els identifico amb els joves actuals. Potser sí en el fons, però gens en la forma.

El que no es pot negar, però, és que el repartiment és un autèntic encert. Dona gust veure sis intèrprets de menys de trenta anys amb tant de talent… Tot i que es fa difícil, destacaria -sobretot pel pes en la trama i pels riscos actorals que corren- a Guillem Balart, Mariantònia Salas i Elena Martín. Tot el treball de disseny escènic també mereix un capítol a part, sobretot per l’encert de barrejar tots els elements escènics amb els audiovisuals i per les bellíssimes imatges que deixa.

← Tornar a La malaltia