Carles Armengol Gili

Aquest espectacle va guanyar la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, celebrada la tardor passada. En ell conflueixen tres històries sobre la comunicació -o incomunicació- a la societat actual. Tres maneres de mostrar-nos la dificultat de les relacions humanes en un món on primen les xarxes socials, la distància (física o no) i una aclaparadora i preocupant deshumanització. El text i la direcció d’Iván Andrade aprofiten molt bé els recursos que té a l’abast, i de mica en mica construeixen un mosaic que encaixa, que emociona i que convenç. La història de l’androide aporta el seu punt d’humor, la dels joves que es comuniquen només per xarxes desperta certa tendresa i la de la parella japonesa -parlada en japonès, amb […]

El misteri i el terror són gèneres que no arriben gaire als escenaris. És per això que els aficionats estan ara de sort amb aquesta obra que adapta relats de W. Jacobs, Barry Perowne i Frank Belknap Long. Agafa un dels contes més coneguts de cadascun i els va alternant durant tot el muntatge teatral, intentant fins i tot certs lligams -una mica postissos, tot s’ha de dir- entre les diferents trames. Crec precisament que el que potser no acaba de funcionar és la fragmentació dels contes i la forma com s’han intercalat, sobretot en la part final. Els desenllaços són irregulars: allargats en algun cas i precipitats en d’altres, fins al punt que alguna història deixa massa interrogants oberts. […]

Aquest espectacle el podríem qualificar de radiografia, o millor dit de dissecció i desfragmentació de tot un gènere: el cabaret. Sol Picó ha volgut fer un homenatge al Paral·lel, i un cop passat pel seu estil li ha sortit un híbrid on no hi manquen plomes ni ritmes de revista… però tampoc reflexions amargues i nostàlgiques sobre el propi fet de ser artista o de resistir els embats de la vida. Aquestes interessants idees es sustenten en petites coreografies, moments musicals a càrrec de l’excel·lent Roger Julià i moltes parts parlades… que potser resulten el més difícil d’encaixar. I no pas perquè Sol Picó no les defensi amb solvència, sinó perquè penso que dramatúrgicament no acaben d’estar ben endreçades i […]

És curiós tot el que podem trobar en aquest divertit espectacle que ha arribat per fi a Barcelona, després de diversos ajornaments i una gira que el va fer viatjar per tot Catalunya. Tenim per una banda el ressò d’aquells primers espectacles musicals de Dagoll Dagom (Antaviana, Glups, Historietes) però també l’experiència còmica i satírica de les T de Teatre. Tot plegat amanit per la capacitat de La Brutal de crear èxits que connecten fàcilment amb el públic. Sense cap mena de dubte, aquest triumvirat teatral ha suposat tot un encert i també un èxit comercial que pot comportar aliances futures. A part de la qualitat dels tres grups teatrals, no cal oblidar que la base d’aquest espectacle són els […]

No paren de sortir propostes teatrals, sobretot de companyies joves, que parlen sobre l’assetjament i la violència masclista… però poques ho fan amb un debat incorporat en el que es poden compartir vivències, opinions i testimonis. Un plantejament de teatre fòrum tan interessant com necessari. De fet, l’espectacle porta quasi tres anys promovent el diàleg i essent un punt de trobada indispensable per a associacions amb perspectiva de gènere. L’espectacle en si ens ofereix la conversa -primer analítica i més tard tensa i violenta- entre una noia i un home. No sabem quina relació existeix entre ells ni què va passar temps enrera, i potser poc importa, perquè de fet el més important és l’actitud que acaben tenint l’un amb […]