Aquest espectacle el podríem qualificar de radiografia, o millor dit de dissecció i desfragmentació de tot un gènere: el cabaret. Sol Picó ha volgut fer un homenatge al Paral·lel, i un cop passat pel seu estil li ha sortit un híbrid on no hi manquen plomes ni ritmes de revista… però tampoc reflexions amargues i nostàlgiques sobre el propi fet de ser artista o de resistir els embats de la vida. Aquestes interessants idees es sustenten en petites coreografies, moments musicals a càrrec de l’excel·lent Roger Julià i moltes parts parlades… que potser resulten el més difícil d’encaixar. I no pas perquè Sol Picó no les defensi amb solvència, sinó perquè penso que dramatúrgicament no acaben d’estar ben endreçades i la informació que aporten distreu o bé ens desvia cap a camins secundaris. Tot i així, Malditas plumas té una estètica que sedueix i moments aïllats que per si sols ja avalen tot el muntatge. També caldria destacar l’evocadora escenografia de Joan Manrique, i sobretot el disseny d’il·luminació de Sylvia Kuchinow. En definitiva, un espectacle que entusiasma als seguidors de la coreògrafa i ballarina, que pot convèncer als que s’hi acostin per primer cop i que segurament no decebrà als que busquin combinacions tan poc ortodoxes com aquesta.
Enllaç copiat!