Dirigir una obra d’Arthur Miller o Tennessee Williams a l’actualitat comporta un risc afegit. Són textos que per la seva estructura dramàtica poc tenen a veure amb els que estem acostumats a veure avui en dia, però a més donen peu a poca descontextualització Són peces ancorades a una època i a unes situacions molt concretes, cosa que marca als personatges, les seves relacions i la forma que tenen d’afrontar els seus problemes. En el cas de Miller, a més, sempre hi ha una ressonància tràgica que ho envolta tot en un segon terme però que al final acaba fent acte d’aparició a l’escena. És a dir, un cert pes clàssic en un autor que va revolucionar la dramatúrgia nord-americana del segle XX.
Tots eren fills meus és una obra molt ben escrita, amb un marcat to antibel·licista i una embolicada troca de relacions humanes que dona peu a tots els drames que acabaran exposant-se davant dels nostres ulls. Uns drames que van des de la pèrdua d’un fill a la guerra fins a d’altres derivats de la traïció, la culpa o la venjança. Una història que parteix d’un fet real –la construcció d’uns avions amb peces defectuoses en el transcurs de la segona guerra mundial- i que finalment acaba constituint una dura crítica al sistema capitalista i al modus de vida americà en la dècada dels cinquanta.
Quan entrem al teatre, una enorme estructura de ferro amaga alguna cosa al seu interior. Ho sabem pel so, i també per la llum que s’escapa per la part de sota. Poc a poc anem endevinant que s’acosta una tempesta, tot i que per l’estrèpit i la il·luminació bé podríem estar en una foneria o en algun lloc on es construeixen grans objectes. El que està clar és que allà sota hi ha el secret del que passarà en uns minuts… Això ja crea expectatives, i la veritat és que durant tota l’obra aquests petits elements –l’arbre en seria un altre- ens mantenen atents i en un cert estat d’alerta. Tot això es deu, sobretot, a l’excel·lent direcció de David Selvas; per a mi, la millor de la seva carrera fins al moment.
Però un muntatge com aquest no seria res sense uns actors que defenguessin com cal a uns personatges tan complexes i emblemàtics com el Joe i la Kate Keller. Uns personatges que requereixen molts matisos, moltes connexions i molta experiència. Uns personatges que Jordi Bosch i Emma Vilarasau es fan seus fins a extrems gairebé inversemblants. Al seu costat, Eduard Lloveras i Clàudia Benito es fan càrrec de dos papers igual d’extrems, i se’n surten airosos. En definitiva, un muntatge molt ben resolt i molt ben actuat, que no cau en cap reproducció arcaica i que es mostra modern… a part de respectuós.