Carles Armengol Gili

Si algú s’ha preguntat en alguna ocasió què volia dir la “I” del col·lectiu LGTBI, en aquesta obra hi trobarà moltes respostes. Potser no totes, però és que la Intersexualitat no és una noció senzilla d’entendre a la primera. I no ho és perquè durant molts segles la societat ha intentat tapar-ho, estigmatitzar-ho i fins i tot modificar-ho a favor de les convencions de gènere. Aquest espectacle creat per Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur vol denunciar en primera persona les pràctiques que s’han dut a terme amb persones intersexuals, explicant molt bé què vol dir el terme i també narrant experiències no massa llunyanes –ni en el temps ni en l’espai- que ens deixen ben perplexos. […]

Max Frisch és un dels dramaturgs suïssos en llengua alemanya més coneguts al seu país, però a Catalunya se l’ha llegit poc i se l’ha representat menys. Per tant, aquest muntatge ve a ser un reconeixement i a la vegada un homenatge a un autor al que li agradava parlar de la identitat, la responsabilitat i el compromís polític i social. A Andorra, una obra del 1961, es parla justament de tot això, i es fa en el marc d’un país inventat (res a veure amb el principat pirenaic) enmig d’un conflicte bèl·lic que bé podria ser la segona guerra mundial. Tot i així, la suposada neutralitat de la que es parla i l’exemplaritat d’un país petit, bonic i modèlic […]

Just començar l’obra, mentre fas cua a l’escala del Maldà, un ja se n’adona que assistirà a un espectacle diferent. De fet, Un segundo bajo la arena va començar com a espectacle de carrer a la Fira de Tàrrega, i un temps més tard va trobar en el Maldà el lloc ideal per tancar-lo entre quatre parets. A l’entrar a la sala ens trobem un banquet a mig acabar, sense convidats i amb les taules brutes i les copes mig plenes… A poc a poc anirem sabent que ens trobem en un dels banquets nupcials més famosos del teatre espanyol, el de la tragèdia lorquiana Bodas de sangre. Els tres personatges que han quedat atrapats en el banquet ens mostren […]

L’autor i director nord-americà Neil Labute torna a estar a la nostra cartellera. I és curiós que haguem hagut d’esperar tant, ja que a principis de segle va arribar a posar-se molt de moda. De fet, en el 2008 Julio Manrique s’estrena com a director amb La forma de les coses, per repetir poc després amb l’exitosa i premiada Coses que dèiem avui. Uns anys més tard seria la companyia Sixto Paz la que s’atreviria amb Pretty. Eren obres que havien estat escrites al voltant de l’any 2000 i que conservaven un esperit i una forma de fer molt de l’època. Ara mateix no és que hagin passat de moda ni estiguin desactualitzades, però potser mostren un tipus de teatre […]

Eduardo De Filippo va escriure aquest text com una tragicomèdia neorealista ubicada al Nàpols de postguerra. Va ser la seva obra més famosa, i el personatge principal ha estat interpretat per algunes de les millors actrius de cada moment: Katy Jurado, Sophia Loren (Matrimoni a la italiana), Joan Plowright, Judy Dench, Concha Velasco, María Asquerino o China Zorrilla, entre moltes altres. De fet, el personatge de l’ex-prostituta que lluita per guanyar-se un lloc al món i per donar una seguretat als seus fills és un dels més entranyables i carismàtics de la dramatúrgia italiana. No és cap secret que La Perla 29 ha tingut des de sempre una gran estimació pels autors italians i tot l’imaginari que els envolta. Sobretot […]