Carles Armengol Gili

Encara que un no hagi vist la pel·lícula francesa del 2004, tothom coneix més o menys la història del cor de nens en un reformatori de finals dels anys quaranta. La cinta era un remake de la també francesa La cage aux rossignols (1945) i va ser un fenomen en el seu moment, aconseguint nombrosos premis per tot el món i fins i tot obtenint dues nominacions als Òscars d’aquella temporada. A més, no hem d’oblidar que Les Petits Chanteurs de Saint Marc –els que realment cantaven a la banda sonora del film- van emprendre una gira que va durar anys i els va portar a vendre milers de còpies. Per tant, era d’esperar que tard o d’hora la història […]

Sarah Kane, la talentosa i turmentada autora britànica que es va treure la vida poc després de complir 28 anys, va escriure Purificats inspirada per una controvertida frase de Roland Barthes: “Estar enamorat és com estar a Auschwitz”. De fet, l’obra ens parla de l’amor en situacions límit, del desafiament dels enamorats a un règim que intenta censurar qualsevol tipus de sentiment. Dos germans incestuosos, una parella gay i un noi pertorbat són els personatges sobre els que s’infringeix el càstig, les limitacions i la violència més extrema. Completen el repartiment un fals doctor, que domina la situació a base de totalitarisme, i una ballarina de peep-show per la que està absolutament obsessionat. Kane fa de la violència la seva […]

Elling va ser primer una novel·la, i més tard una pel·lícula noruega del 2001 que va aconseguir fins i tot una nominació a l’Òscar com a millor film estranger. Ara arriba al teatre, i ho fa amb els dos mateixos personatges que van enamorar a mig món. Es tracta de dos pacients d’un psiquiàtric que després de dos anys d’internament han de començar una nova vida fora del centre. La seva difícil adaptació i les situacions i personatges que coneixeran pel camí són el que dona gruix a aquesta història, on la tendresa, la comèdia i el drama es donen la mà tota l’estona. Pau Carrió ha aconseguit crear una peça sensible, amb un regust de feel good movie que […]

Aviat farà 27 anys que Dagoll Dagom va posar en peu Pigmalió, amb versió de Xavier Bru de Sala sobre l’adaptació de Joan Oliver, i protagonitzada per Lloll Bertran, Josep Minguell, Pep Cruz, Lluís Marco, Mercè Bruquetas i Eduard Farelo. Acostumats als projectes musicals de la companyia en aquell moment, tothom esperava un My fair lady que mai va arribar… Aquell va ser un dels muntatges més convencionals del grup, un petit homenatge a la nostra llengua servit amb una luxosa i espectacular posada en escena. Ara, la mateixa Lloll s’atreveix a revisitar el personatge i a jugar al que faci falta en aquest curiós experiment metateatral, a mig camí entre la nostàlgia i l’homenatge. I no ho fa sola, […]

Hi ha un tipus de comèdia -hereva de la comèdia de l’art, el vodevil i altres tipus posteriors- que li agrada jugar amb els canvis de rol, de situacions i d’espais, i sempre a un ritme frenètic i virtuós. Ho hem vist altres vegades, però potser no és el tipus de teatre que veiem més sovint en els nostres escenaris. Per tant, és digne de valorar l’esforç que Arnau Puig, Carla Coll i els dos actors han fet per tirar endavant aquesta peça, sorgida d’un podcast en el que s’explicava què va passar amb el collar que Lluís XV havia encarregat per a la seva amant Madame du Barry. L’assumpte del collar, tal com es coneix en termes històrics, té […]