Carles Armengol Gili

Suposo que per alguns girs de l’argument i per la ferma voluntat de la protagonista, mentre veia Llegat em venia al cap aquell Testament que Josep Maria Benet i Jornet va escriure ja fa més de 25 anys. Però a part d’alguns punts de contacte, les dues obres no poden ser més diferents en les intencions, en el to i sobretot en la forma. Si Testament tenia un llenguatge i una estructura sòlidament teatrals (tot i que al final arribés al cinema amb la versió de Ventura Pons), Llegat té un format purament cinematogràfic. A estones sembla que s’ha adaptat al teatre el guió del que havia de ser una pel·lícula… Potser m’equivoco, però el continu canvi d’escenes, de paisatges […]

Parafrasejant el títol d’una sàtira ja quasi oblidada de Dürrenmatt (Plet per l’ombra d’un ruc), el burro protagonista comença a parlar amb la seva ombra el dia en que un incendi el deixa aïllat enmig de l’era. Diuen que quan un veu la mort de prop se li projecta la pel·lícula de la seva vida, però en aquest cas apareix tota la història d’aquests èquids d’orelles llargues a partir del que ha dit d’ells l’art i la literatura. Es comença per les faules, molt populars entre grecs i romans, per passar després a llegendes i petites històries medievals, com la de Fra Anselm Turmeda. No hi faltaran les referències a El somni d’una nit d’estiu, Don Quijote de La Mancha […]

Marc Angelet i Jordi Casanovas conspiren junts per crear una comèdia que potser per separat hauria estat diferent i fins i tot més original. S’endevinen algunes maneres de fer dels dos autors en segons quines escenes o girs de guió, i es nota principalment la direcció de Casanovas en el tram final. No estem davant d’una obra fonamental en la carrera de cap dels dos, però no es pot negar que han creat un producte ben travat i amb possibilitats de convertir-se en un èxit del boca-orella. Això sí, estem davant d’una obra més convencional del que s’esperava (Gènius, d’Angelet, o Immunitat, de Casanovas, estan molt lluny del plantejament ara mostrat), i potser convé saber-ho per anar sobre avís. Conspiranoia […]

Sovint veiem representar tragèdies gregues com si fossin textos d’abans d’ahir. Se’ls escapça, adapta i recol·loca per no destacar dins de les produccions habituals dels teatres. Es conserva el seu to grandiloqüent, a vegades s’acompanyen d’escenografies majestuoses o pel contrari minimalistes, però gairebé sempre s’oblida que el teatre grec tenia una estructura pròpia, allunyada del que estem acostumats a veure. És per això que quan, de tant en tant, algú fa l’intent d’acostar-se als orígens –L’Orestea que ens va arribar fa uns anys de la mà de l’italià Luca de Fusco- val la pena parar-hi atenció i prendre detinguda nota. És evident que en aquesta Ifigènia que ara ens arriba al Lliure també s’han pres algunes llicències –per començar es […]

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons […]