Carles Armengol Gili

Cada cert temps apareix alguna obra que ens parla de la precarietat dels grups de teatre que volen començar i no saben com, o bé sí ho saben però no tenen els diners, els mitjans o l’espai adequat per fer-ho. Ara recordo sobre la marxa Molta merda, d’Eduardo Cardell (2014) o Ens hauríem d’haver quedat a casa, de Llàtzer Garcia (2017). El més curiós és que tot i que passin els anys… les queixes, els problemes i les dificultats s’acaben assemblant molt. Els somnis dels artistes –siguin actors, directors, autors, etc.- no varien de generació en generació, però topen de cap una vegada i una altra amb un sistema petit, tancat i força endogàmic. L’obra d’Iván Andrade ens acosta de […]

Ja tenim aquí una nova producció de la madrilenya Beon Entertainment, que després de l’èxit d’El tiempo entre costuras possiblement ens visiti amb més freqüència. Igual que passava en l’espectacle basat en la novel·la de María Dueñas, o en l’encara aquí inèdita El médico, la producció no escatima en res… encara que a vegades es vulgui arribar més enllà d’on realment es pot. En el cas de La historia interminable, el món de Fantasia admet tot el que vulgueu… i més. No hi falten animatronics, trucs de màgia, efectes de foc, aigua i llum, fossars per tot l’escenari, efectes de vol, tota una gran varietat de coses que cauen a platea, etc. No hi ha ni un moment de descans, […]

La carrera de Ramon Madaula com a dramaturg sempre ha anat lligada a la comèdia costumista (Adossats, Els Brugarol), encara que de tant en tant li agradi tirar de personatges històrics (Buffalo Bill a Barcelona, Conqueridors o la propera Els Buonaparte). Però també en aquests casos el to és de comèdia, o en algun cas fins i tot de paròdia. L’humor de les seves obres acostuma a ser planer, directe i no amaga mai un caràcter popular que marca completament la seva faceta d’autor. Conqueridors, amb una trama televisiva i una altra de pseudo-històrica, adopta el format de la sitcom i satiritza el món de les sèries des de dins. Això li va prou bé en un principi, i fins […]

Un grup d’homes primitius persegueix un mamut en una cacera. Aquesta imatge presideix l’últim espectacle que hem vist de la companyia xilena La Re-sentida, la mateixa que ens va portar Paisajes para no colorear i Oasis de la impunidad. Es tracta d’una imatge enorme, ferotge, que resumeix el tema de l’espectacle i que avança la brutalitat que ens mostraran als pocs minuts de començar els set actors adolescents que el protagonitzen. Una brutalitat que els hi ve imposada o heretada. Una masculinitat tòxica amb la que, tal com anirem veient al llarg de l’obra, no s’identifiquen… però en molts casos es veuen obligats a acceptar. Si amb el seu primer espectacle La Re-sentida reunia un grup de noies que volien […]

Aquesta és una obra reivindicativa… i a reivindicar. Un text duríssim, punyent, que ens parla de drets humans, de pederàstia, de violència envers les dones i d’un país tan gran, tan meravellós i, a la vegada, tan desigual i perillós com és Mèxic. La periodista Lydia Cacho posa veu a les injustícies patides per les dones en el seu país, però també les viscudes en primera persona l’any 2005. Perseguida, segrestada, torturada i amenaçada de mort en diverses ocasions, Cacho ha hagut d’enfrontar-se a perilloses organitzacions internacionals però també a polítics del seu propi país. El que deixa molt clar l’obra és que ser dona, periodista i activista pels drets humans a Mèxic comporta un grau de perillositat molt alt. […]