Carles Armengol Gili

Començaré parlant de Martin McDonagh, encara que no hagi intervingut per a res en aquest muntatge ni aparegui tampoc en la fitxa artística. Però qui coneix, encara que sigui de lluny, l’autor britànic-irlandès segur que li ressonarà el seu món i el seu imaginari en aquest petit homenatge o tribut que li ha fet Víctor Borràs. I és que des d’un bon començament la pluja, la petita cabana on passa l’acció, el tema dels ossos i els referents irlandesos ens remeten a l’obra de McDonagh. Una font d’inspiració inevitable, ja que les millors obres de l’autor s’han estrenat a casa nostra (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore, L’home dels coixins o La calavera de Connemara) i, d’alguna […]

Aquesta és una reescriptura molt particular de Ricard III, a l’estil de les que ja havien fet Gerard Guix a Ricard de 3er o Carla Torres amb els de Parking Shakespeare. Es tracta d’una versió molt a l’argentina, com ara aquelles que feia ja fa uns anys Daniel Veronese. Aquí tot es redueix a un taller o fàbrica (no se sap massa bé) que subsisteix com pot malgrat passar per un mal moment, i que té a uns germans com a propietaris. Un d’ells, amb visibles malformacions físiques, voldrà venjar-se de tot i de tothom pels greuges i les humiliacions patides durant anys. La seva ment –deformada també pel patiment- maquinarà una sèrie de trames recargolades i maquiavèl·liques. La dramatúrgia […]

Avui en dia, i aquí (no sé si a Àustria), Thomas Bernhard és vist com un autor cabdal, revolucionari en el seu moment i amb un pòsit d’intel·lectualitat molt gran. Però a la segona meitat del segle passat els austríacs el tenien com un autor polèmic, d’aquells que podia ser escridassat en un teatre o insultat pel carrer. El seu antinacionalisme li va fer guanyar moltes antipaties, i el públic se sentia sovint ofès amb les seves obres o amb les seves novel·les. L’home de teatre n’és un exemple molt clar, presentant-nos un actor inflat d’ego que critica a tort i a dret tot el que l’envolta. Aquí molts vam descobrir el text amb la versió que en va fer […]

El gran encert d’aquest musical de petit format és recuperar figures femenines importantíssimes que han quedat massa temps oblidades o amagades per la història. El personatge que serveix d’excusa és Victorina Duran, escenògrafa i dissenyadora de vestuari, però l’espectacle vol servir per reivindicar a moltes dones sorgides de la generació del 27 i de la Segona República Espanyola. Dones com Rosa Chacel, María Zambrano, Concha Méndez, Maruja Mallo, Margarita Xirgu, Victoria Kent, María de Maeztu, etc. Moltes d’elles van formar part del Liceum Club Femenino, a l’estil dels liceums britànics de principis del segle XX, i van rebre el nom genèric de “las sinsombrero” a causa d’una protesta que els hi va donar cert protagonisme. Un conjunt de dones molt […]

Sempre pensem que els musicals de Broadway estan plens de glamour, lluentons i històries divertides o profundament emotives. Els anys ens han fet veure que hi ha musicals de molts tipus, però el que potser no sabíeu és que hi ha una vessant freakie amb històries sorprenents, esbojarrades i fins i tot molt gamberres. Podríem parlar de musicals de terror còmic com Evil Dead o Bad Boy, però també d’obres més conegudes –però no menys estrambòtiques- com La botiga dels horrors, Hedwig and the angry inch, Spamalot o The book of mormon. De totes elles, però, The Rocky Horror Show en seria la reina absoluta. Es va produir l’any 1973 a Londres, i encara que neix com un producte molt […]