Carles Armengol Gili

Daniela Feixas ha optat pel thriller rural en la seva estrena com a autora resident de la Sala Beckett. Ha tirat de records d’infantesa, de la seva experiència vital en dos pobles petits i segurament de la influència que el cinema o la televisió exerceixen sobre l’imaginari col·lectiu. De fet, hi ha una escena inicial reveladora que pot remetre a la famosa Laura Palmer de Twin Peaks (quina casualitat, però el personatge sobre el que gira tot també es diu Laura) i altres referències a Fargo, les obres de McDonagh o productes similars. En aquest cas, però, Feixas hi aboca les seves pròpies obsessions i alguns elements clau de la seva dramatúrgia: els animals i els adolescents. A Malamort hi […]

Aquesta no és la primera vegada que la novel·la de Joanot Martorell puja als escenaris. Se n’han fet diverses versions escolars, orientades a fomentar la lectura i la comprensió de tot un clàssic, però també en el 2015 la ja desapareguda Jove Companyia del TNC es va atrevir amb el text i va cedir tot el protagonisme a un jove Enric Cambray. Aquest cop, però, és cert que se n’ha volgut fer una versió més adulta i potser més seriosa, tot i que el resultat s’hagi tornat a quedar a mitges. Per començar, no és gens fàcil adaptar aquests tipus de textos al teatre. El llibre de Martorell és una novel·la cavalleresca, amb batalles, guerres i moments eròtics i amorosos […]

Lolita Flores es defineix com a artista, i raó no li falta. Va començar com a cantant, però el tema de la interpretació sempre ha anat apareixent al llarg de la seva carrera. En el cinema, el punt d’inflexió va ser la pel·lícula Rencor, però potser és en el món del teatre on més ha pogut exhibir les seves dots interpretatives durant més temps. En el 2005 va debutar amb Ana en el trópico, que va resultar un gran èxit, i després vindrien Don Juan Tenorio, Sofocos i especialment La plaza del diamante, que significaria un punt i a part en la seva carrera i la carta de presentació més important davant del públic català. A partir d’allà ha anat […]

Parlar del culte al cos o de la pressió social que exerceixen determinats cànons estètics és quelcom que ja s’ha fet moltes vegades… Aquest cop, però, es tracta com si fos un espectacle de cabaret, amb números aïllats, cançons, petites coreografies, moments de crítica mordaç, etc. És a dir, un espai on hi cap tot i on hi valen acudits, paròdies… però també escenes més intimistes i reflexives. Potser hi ha un cert desajust entre unes i altres (a vegades la paròdia sembla escapar-se de les mans), tot i que el conjunt resulta atractiu i molt eficaç. Tot comença amb una mena de quadre o mirall on veiem una dona pràcticament nua. Un retrat que recuperarem al final, quan ja […]

Aquesta obra d’Alex Oates es va estrenar a Londres ja fa uns cinc anys, i des del mateix moment de l’estrena es va veure que estava creada per provocar reaccions contràries. L’elecció de representar amb un titella a un nen amb trastorn de l’espectre autista (TEA) ja era tota una declaració d’intencions, però també ho era el fet de presentar a uns pares que ja no poden assumir emocionalment i físicament la cura del seu fill. A l’obra es planteja cruament la nit abans d’internar al nen en un centre especialitzat. Les converses entre pare i mare, que no passen precisament per un bon moment, així com els diàlegs amb el cuidador, acaparen la major part de la peça. Converses […]