La precisió del treball ben fet

Des de la primera escena ens adonem que darrera d’aquest muntatge hi ha una direcció brillant, ja que Roger Ribó ens fa visualitzar tota una època i tot un paisatge de postguerra en aquest petit exercici que no arriba ni a una hora de durada. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l’espai sonor i el ritme que s’atorga a la història ens donen la raó. Si a sobre ho acompanyem amb tres estupendes actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé) ni ens adonarem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poca cosa més… Teatre minimalista, però humil i ben fet. Una petita proesa que no ens hauria de resultar tan estranya si no fos perquè no estem acostumats a peces rodones, precises i contundents. Una proesa que ens recorda a una altra, la de Blanca Desvelada, que justament tracta d’una època similar i que també ha estat rescatada per La Seca just a final de temporada… Recomanable per a tots aquells que gaudeixen amb el teatre que, del no res, aixeca tot un món.