Dóna la sensació que Victòria és fruït d’un encàrrec, o més ben dit d’una intenció oculta: la de tornar a repetir l’èxit d’aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota mena. S’ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes claus del segon acte, ho envaeix tot i s’apodera inclús d’algunes interpretacions. És cert que l’escenografia de Max Glaenzel és imponent, però tampoc s’entén que l’hiperrealisme de la barberia contrasti tan ostensiblement amb la buidor absoluta dels altres escenaris de l’obra.
Sigui com sigui, Victòria és un muntatge teatral que cal veure per diversos motius. Perquè és com un aventi de Marsé traslladat a l’escenari, perquè reivindica (descaradament i sense rubor) la memòria històrica, perquè té moments que s’inscriuen en la millor tradició del gènere negre, perquè intenta combinar història i melodrama, perquè té un embolcall que la fa molt atractiva, etc. No serà el millor que hagi programat el TNC aquesta temporada, però sí estem segurs que ajudarà a omplir moltes butaques.